El nostre jovent

Prou! Parem de cri­mi­na­lit­zar els joves. El maleït virus s’acar­nissa amb ells perquè tenen la mala sort de no estar vacu­nats i perquè la punye­tera nova vari­ant s’enco­mana, si fa no fa, amb la mirada. N’hi ha, de jovent, que es passa la llista de pre­cau­ci­ons pel forro. I tant que sí. Com també se sal­ten les pau­tes per­so­nes d’altres fran­ges d’edat i no els estem cul­pa­bi­lit­zant sense des­cans de tots els mals del món. Faríem bé, quan ens refe­rim als nos­tres joves, de girar la mirada, per exem­ple, cap als volun­ta­ris –alguns cobren, d’acord, però el sou és irri­sori– que aquests dies estan fent una fei­nada que la majo­ria de nosal­tres no accep­taríem ni a canvi d’una set­mana de regal en un hotel de luxe. Parlo dels moni­tors de casals i colònies que quan arriba cada estiu s’embar­quen en l’aven­tura de tenir cura de milers de nens i nenes que, no ho pas­sem per alt, venen d’un any i mig de res­tric­ci­ons per­ma­nents i ara només desit­gen viure assil­ves­trats. Joves res­pon­sa­bles, enèrgics, empàtics i ale­gres que enco­ma­nen la seva passió per ser d’uti­li­tat als altres, per omplir el món de bones per­so­ne­tes. S’hi dei­xen l’ànima en un moment en què la soci­e­tat ten­deix a abraçar l’ego­cen­trisme. Joves que han tin­gut la capa­ci­tat d’adap­tar-se a les neces­si­tats que la Covid ha gene­rat en els més petits i que, si una cosa no merei­xen, és que se’ls asse­nyali com a cau­sants de la nova onada. Ni tan sols si, quan tor­nin de colònies, un cop acon­se­guei­xin superar la sen­sació que una pico­na­dora els ha pas­sat per sobre, deci­dei­xen una nit comen­tar la jugada men­tre pre­nen un mojito.