De reüll
Tot és política
Ara que s’ha acabat l’Eurocopa, puc afirmar amb coneixement de causa que quan no vas a favor de cap equip en particular, el futbol te’l mires d’una altra manera. Ni millor, ni pitjor. D’una altra manera. De cop, desapareixen els nervis, la tensió per si la pilota acaba entrant en la tanda fatídica de penals o si se supera l’eliminatòria. Entres en un altre estat d’esperit, una mica com si t’enlairessis per damunt de tot, com si estiguessis sota els efectes de la sedació i el soroll del camp t’arribés filtrat. Sense l’apassionament que tot ho encega, fixes la mirada en el detall i s’aguditza el sentit crític. Diria que jutges amb més equilibri les accions dels jugadors, tant les bones com les dolentes, independentment de la samarreta que portin posada. És llavors, observant tota la massa enfervorida per una selecció –la que sigui–, que es fa més evident el contrast. L’espectacle té un punt de grotesc. Aquelles cares del públic pintades amb els colors de la bandera nacional, la gesticulació exagerada, els comentaris dels locutors de televisió, alguns tant o més hooligans que els de la grada. I perceps aquell nacionalisme tronat que tot ho impregna i que et venen com una manifestació de noble i sa patriotisme. I constates que el futbol, per si en tenies cap dubte, també és política.