Model Djokovic/Biles

Novak Djokovic i Simone Biles, el tennista i la gimnasta, no són dos models diferents, no ens equivoquem. Cert que a l’un li hem vist rebotir raquetes al terra, llançar-les al públic, i plantar la seva companya de dobles sense cap consideració. Cert que l’altra es va retirar de la competició per preservar la seva salut mental i per no entorpir la feina de la resta de l’equip. No coneixem a fons ni l’un ni l’altra, i ves a saber què s’amaga en unes històries curriculars com les seves, que són el cor de negocis milionaris i d’aspiracions i expectatives nacionals. Semblaria que el serbi és una bona serva i que la nord-americana deu haver viscut situacions més que difícils en mans de veritables botxins. El que són Biles i Djokovic, això sí, és dos resultats, dues conseqüències diferents del mateix i penós model. “La pressió és un privilegi. T’has de barallar amb ella per viure al cim”, havia dit el llenguallarg del tennista el dia que va saber la decisió de la gimnasta. Veient-lo perdre la baralla de la pressió en directe, Djokovic ha sigut ridiculitzat amb tot tipus de mems. L’àvia Neus hauria triat entre dos clàssics: o bé “La cabra pels seus pecats porta els genolls pelats” o bé “Déu nostre senyor té una maça que pica sense fer remor”. Però això és per fotre’s de Biles, quan són el mateix model de vida amb una vàlvula d’escapament distinta en el moment d’una pressió insostenible i inhumana (o humana, precisament).