Educar pel demà

El segon any de con­vivència amb la pandèmia està evi­den­ci­ant ten­si­ons entre neces­si­tats i interes­sos, indi­vi­du­als i col·lec­tius, de natu­ra­lesa molt diversa i sovint de mal recon­ci­liar. És com­pren­si­ble que després de tant de temps amb mesu­res res­tric­ti­ves alguns joves rela­xin els seus com­por­ta­ments. També molts adults ten­dei­xen a viure en una apa­rent, però falsa, nor­ma­li­tat. Al cos­tat d’aquests aspec­tes d’índole psi­co­so­cial, la pressió de deter­mi­nats sec­tors econòmics per repren­dre la seva acti­vi­tat ha con­di­ci­o­nat les mesu­res que les auto­ri­tats han anat pre­nent.

Què podem apren­dre de tot ple­gat i què hauríem de can­viar a par­tir d’aquests apre­nen­tat­ges? I encara, la res­pon­sa­bi­li­tat dels pos­si­bles can­vis, sobre quins agents hau­ria de recaure? Per con­tes­tar-ho, el pri­mer que ens hem de plan­te­jar és si estem dis­po­sats a inter­ro­gar-nos sobre això amb la volun­tat d’ende­gar acci­ons con­cre­tes a par­tir de les res­pos­tes que n’obtin­guem. Des del punt de vista del sis­tema edu­ca­tiu, caldrà fer-ho en ter­mes de futur i no només de pre­sent. L’edu­cació és sem­pre una aposta pel demà, i per això no es pot limi­tar a trans­me­tre als seus alum­nes con­tin­guts i objec­tius d’apre­nen­tatge exclu­si­va­ment pres­crits des d’una visió pretèrita. Una for­mació que aspiri a ser edu­ca­tiva, i no mera­ment ense­nyant, s’ha de plan­te­jar el model de per­sona a què vol con­tri­buir a for­mar amb la seva acció. I per fer això es reque­reix una pros­pec­tiva del tipus de món on haurà d’inse­rir-se aquesta per­sona en el futur.

Per tant, com edu­ca­dors no podem obviar les pre­gun­tes que l’actual situ­ació ens plan­teja. S’ha dit que el món ja no serà el mateix després d’aquesta pandèmia. Si és així, què està fent ara el sis­tema edu­ca­tiu per esbri­nar els nous reque­ri­ments que hau­ran d’afron­tar els ciu­ta­dans en un futur pro­per? I qui­nes com­petències els seran impres­cin­di­bles lla­vors? Al setem­bre començarem un nou curs, el ter­cer de pandèmia. És el moment de pre­gun­tar-nos què hem après en els dar­rers dos cur­sos i, més deci­sori, què han d’apren­dre els nos­tres infants i joves per viure en la soci­e­tat del demà.

Molt sovint, històrica­ment, els sis­te­mes edu­ca­tius han anat per dar­rere els esde­ve­ni­ments i trans­for­ma­ci­ons soci­als, amb nota­bles excep­ci­ons quan alguns peda­gogs i movi­ments reno­va­dors van rebel·lar-se, con­tra la tra­dició immo­bi­lista, i ence­ta­ren camins d’inno­vació pen­sant a dotar els joves que ate­nien a les esco­les de més i millors recur­sos per­so­nals i soci­als. En els dar­rers anys, l’edu­cació a casa nos­tra ha ende­gat debats trans­for­ma­dors en la manera d’ense­nyar i apren­dre, en la forma de tre­ba­llar dels mes­tres, etc. Però els can­vis en el com ense­nyem o ava­luem, o amb quins mate­ri­als tec­nològics o no ho fem, etc., sem­pre hau­ria de venir després d’inter­ro­gar-nos quin tipus de per­sona edu­quem. Ara s’imposa que ens ho tor­nem a pre­gun­tar. I una vegada haguem defi­nit, amb con­sens social, el tipus de per­sona i els valors que volem que asso­lei­xin (grau de civisme, d’auto­res­pon­sa­bi­li­tat i de com­promís comu­ni­tari), lla­vors serà el moment de plan­te­jar-nos quins apre­nen­tat­ges i com­por­ta­ments caldrà incen­ti­var a les esco­les per asso­lir el tipus de per­sona que hau­rem con­vin­gut. Tocarà, lla­vors, replan­te­jar-nos a fons el currículum esco­lar i esco­llir aquells apre­nen­tat­ges, també els axiològics, que facin pos­si­ble tran­si­tar des d’una soci­e­tat que la pandèmia ha sac­se­jat pro­fun­da­ment, fins a la que s’albira, en què les pri­o­ri­tats soci­als i les de con­vivència hau­ran d’assen­tar-se a par­tir d’una gran for­ta­lesa inte­rior i, també, d’una sòlida capa­ci­tat per a cor­res­pon­sa­bi­lit­zar-se en el bé comú (la salut, la inclusió, la pre­ser­vació del medi, el valor del conei­xe­ment i la ciència, la coo­pe­ració i la soli­da­ri­tat...).

Abans i després de l’inici de curs aquesta reflexió hau­ria de ser una pri­o­ri­tat de tota la comu­ni­tat edu­ca­tiva en sen­tit ampli. Hem fet durant aquests anys múlti­ples debats, jor­na­des, pac­tes edu­ca­tius... Ara no farem res? No n’hi ha prou amb posar més ordi­na­dors o més pro­fes­si­o­nals digi­tals, sinó que cal repen­sar a fons els nos­tres objec­tius per a saber vers quin món ens enca­mi­nem i, per tant, quin ser­vei edu­ca­tiu hem d’ofe­rir al nos­tre alum­nat. Al dar­rere sem­pre hi ha la mateixa pre­gunta: què ha de fer l’escola i al ser­vei de què o de qui ha de roman­dre? Segons el que res­pon­guem, així hau­rem d’actuar ara.