Menorca no és Lampedusa o Fuerteventura. És una illa mediterrània que no està patint directament l’arribada de nàufrags. De fet, a Menorca no s’hi veu la indigència ni la precarietat que fuetegen molts barris de la península Ibèrica. A la petita illa balear hi ha consciència sobre els refugiats, però per als seus habitants no és una qüestió prioritària. Naturalment la immigració hi és present. Són una ininterrompuda preocupació per a alguns col·lectius, però no una emergència illenca col·lectiva. Es fan exposicions ben preparades, s’il·luminen màgicament els talaiots pel Dia Mundial sobre el Refugi i en alguns pisos hi viuen refugiats acollits.

Càritas no s’atura. Hi ha entitats com Mestral que treballen per la inserció. És una illa tranquil·la, amb una població que no arriba a cent mil habitants i que viu sense els excessos eivissencs i sense la força mallorquina. Naturalment, naus de rescat hi han fet parada quan ha calgut, i el veler Astral de Proactiva Open Arms també hi ha atracat. El Col·lectiu Benvinguts Refugiats Menorca organitza marxes. Ajudes del Fons Menorquí han sortit via Lesbos a Grècia per ajudar. Però a les cales menorquines no hi arriben refugiats ni es troben els dramàtics moments de les Canàries o de l’illa italiana de Lampedusa. És per això que no passa desapercebuda una gran exposició que s’hi acaba d’inaugurar i on el refugi és el leitmotiv. Menorca compta des de fa uns dies amb una galeria d’art a l’illa del Rei, un illot davant del port natural de Maó, on uns anglesos amants de l’art han estat durant anys construint el que avui es diu Hauser-Wirth (https://www.hauserwirth.com/news/31532-hauser-wirth-menorca-opening-july-mark-bradford-exhibition), galeria artística contemporània d’accés gratuït en un espai espectacular que era un hospital naval. Mark Bradford, un artista nord-americà de Los Angeles, hi ha instal·lat la seva exposició on denuncia (l’art anunci ja no

és vàlid, l’art denúncia és la tònica) i sacseja sense amagar-se’n. En un entorn idíl·lic i meravellós, els seus quadres d’enormes proporcions rugeixen i bramen. Delicats finestrals que contemplen el mar contenen en anglès i castellà aquesta frase que no convida a equívocs: “Ningú marxa de casa a menys que casa sigui la boca del tauró.” Hi ha centenars de pòsters impresos en piles perquè els visitants els puguin agafar. La majoria denuncien l’especulació immobiliària i es declaren en contra d’un capitalisme aclaparador. És una exposició que cerca implicació i utilitat, i per això tota una sala és només per a activitats i laboratori. L’art no pot ser ensenyat com un prescindible ornament al menjador de casa. Cada vegada més entres en galeries i en surts amb les mans brutes. Et conviden a tocar, a experimentar, a expressar què et suggereix. Imaginem que fos el mateix quan entressis en un temple, en una universitat, en una biblioteca, en un jardí. Que et deixessin a tu la iniciativa. Que no només admiressis, contemplessis, comentessis interiorment. Que et permetessin i et convidessin a expressar-te, que poguessis valorar què et motiva i què no. No penso que tothom dugui un artista a dins.

Defenso, però, que l’artista es pugui alimentar de les reaccions dels qui entren al seu món. I hi entren perquè ell s’ha exposat primer. No és una gosadia dels visitants d’una exposició, sinó una resposta a la seva provocació. I que això el faci també, a ell, pensar. Hi ha obres que et deixen fred o estabornit, perquè només et susciten confusió o apatia. Altres, et remouen com si t’haguessin fet entrar en un ascensor amb el perfum del teu pare ja mort o d’aquella primera parella que feia segles havies catapultat a la memòria amb pany i clau. Tenim o excessiva reverència pels creadors o directament indiferència. No hi ha el punt intermedi on ens podríem trobar. A Menorca la sala experimental és prou ampla per convidar-te a dir-hi la teva. Digitalment també es podria intentar, allargar experiències a través dels comentaris que puguis fer arribar als autors. Si són vius, meravellós. Si són morts, els qui curen les exposicions podrien també ser permeables al públic i acollir les seves impressions. Menorca ha situat el refugi enmig de les vacances dels seus visitants. No és fàcil, i aquesta mateixa incomoditat es pot aprofitar. Les consciències no només s’han de desvetllar, sinó mantenir en alerta. Art revulsiu en un indret aparentment tranquil. Art del que escalfa i no només crema.