Ara que som a punt de creuar el pas de l’equador estival: la Mare de Déu d’Agost, que a més concentra el major nombre de festes majors d’estiu del país, deixeu-me que m’afermi al voltant de la idea del préssec pla. Aquest préssec conegut també com a paraguaià que aquest any he integrat com cap altre a la meva dieta diària. M’ha robat el paladar. També és veritat que no només ell. Aquest any he volgut que fes costat als préssecs de vinya i als d’aigua, i que també hi hagués nectarines. També les prunes en la seva gamma diversa, de colors, textures i volums. I els albercocs, i ja hi han anat entrant peres llimoneres. I comencen a treure el cap els moscatells. Aquest món esfèric que dominen la síndria i el meló i en què estic a punt de fer mimesi. Tots ells fruits saborosos, com els de l’Arcàdia de Josep Carner. I del préssec: “Cal·lídia i els préssecs”, la “més graciosament arrodonida”, la que és “tota com un dia d’agost que no vol crits”, quan els seus braços nus allarguen com un do al poeta “el fruit perfecte, arrodonit amb pausa”. El joc del moment li fa veure sensualment “els préssecs més rodons als teus dits”. Més tard Carles Riba, poeta més jove i coneixedor de l’obra de Carner, li va dedicar uns versos a les Elegies de Bierville, on una jove que neda cap a l’estiu excessiu fa lliscar amb moviment d’arbre la seva túnica i queda nua dins l’ona. Aquests fruits saborosos que ajuden a bastir aquest imaginari amorós, eròtic, poètic, lluiten aquests dies amb l’onada de calor. Reposen a la nevera tot esperant la comparativa. El tast del gust, la dolçor, l’aigua i la carnositat. I veure com les variants s’arrengleren, l’un al costat de l’altre, el pla, un préssec esclafat, una mutació de fa dos mil anys a la Xina i que no ha esdevingut popular aquí fins als noranta, malgrat que ja havia arribat a Europa el 1820 com a préssec de Java. Carner no el va tastar, d’aquí la delícia de Cal·lídia!