El voraviu
No reca, esventrella
Aprofitem les oportunitats, president, totes, però la biologia és implacable
En la tercera fase del cicle del llagrimeig que passen al govern sota el títol “No es pot anar a la taula de diàleg havent dit que no s’hi creu abans d’asseure-s’hi”, ja hi ha tingut torn d’intervenció el president Aragonès. Ja veurem si la cosa acaba aquí o falta la rematada final de Junqueras avui, demà o demà passat. De moment, Vilagrà (diumenge passat a Europa Press), Vilalta (dijous també a Europa Press) i Aragonès (divendres des de la platja de Caldes d’Estrac) han reclamat unitat en l’entusiasme per la taula de diàleg (reclamen entusiasme a Junts, és clar). No volen que diguin públicament que no hi creuen. Van ells, en canvi, i ho repeteixen una vegada i una altra des de totes les instàncies d’ERC possibles, i així amplifiquen més i més allò que diuen que no s’hauria de saber perquè resta força negociadora. El president Aragonès divendres no es va estar de punyetes a l’hora de qualificar la taula. La veu com “la negociació més difícil en dècades” i insta que l’agafem “com una gran oportunitat”, que l’agafem “sense recances”. La veritat és que té raó, el president: s’han d’aprofitar totes les oportunitats. El que passa és que la biologia és implacable i no puc evitar que la taula de diàleg m’esventrelli. No em reca, però m’esventrella. Que no els sentim, als que han de seure davant nostre? Ahir, sense anar més lluny, Pablo Fernández, el nou coportaveu de Podemos... No era caguera el que venia sentint-lo?
