Ombres d’agost
Pandora i l’holandès errant
Recordant Ava Gardner nedant nua dins del mar per arribar a una misteriosa embarcació ancorada a les aigües d’un lloc de la costa mediterrània “espanyola” anomenat Esperanza, vaig preguntar a un gran adorador de l’actriu si Pandora i l’holandès errant és una pel·lícula d’estiu. Em va respondre: “Totalment, mar i toros sempre fan estiu.” No ho vaig posar en dubte amb el desig d’escriure sobre aquest estrany film del nord-americà Albert Lewin esdevingut mític, sobretot als llocs gironins on va ser rodada (Tossa, principalment, i a la plaça de braus de Girona) i aquells on es va hostatjar l’actriu, com ara a La Gavina, hotel de s’Agaro en el qual, diuen, Frank Sinatra va bufetejar-la havent-li arribat que tenia un embolic amb Màrius Cabré.
La pel·lícula comença amb uns pescadors que, parlant en català, fan broma sobre què han pescat (una balena?) fins que s’adonen que a la xarxa hi ha dos cossos humans, que no ens són mostrats, i que atrauen una gentada a la platja, on hi arriba un arqueòleg que fa de narrador d’una història que creua la llegenda de l’holandès errant (havent assassinat l’esposa amb la idea, a més equivocada, que l’havia enganyat, és condemnat a navegar per sempre si no troba una dona disposada a morir amb ell per amor) i el mite de Pandora, dona curiosa que obre una caixa d’on surten tots els mals restant-hi només l’esperança. Deu ser per això que Tossa es “converteix” en Esperanza, on s’apleguen pescadors, toreros, artistes del flamenc i anglosaxons rics i ociosos.
Ava Gardner, bellament fotografiada per Jack Cardiff, és, evidentment, Pandora, que destrueix els homes que se n’enamoren sense correspondència fins que ella coneix “l’holandès errant” (James Mason) i mor per ell. He de dir que, reveient-lo amb una fascinació renovada, m’he adonat que el film és datat a la primavera, però el seu rodatge i les seves belles imatges van contribuir que la Costa Brava es convertís en un destí turístic per tots els estius. Així que demà parlarem de la seva transformació: La pell cremada (Josep Maria Forn, 1967)