Malalties amagades

Aquest estiu de Jocs Olímpics imposats per interessos econòmics més que no pas esportius, es recordarà també per haver posat davant del mirall la part més humana dels considerats herois esportius. Més d’un espectador, acostumat només a consumir proeses inimaginables pels pobres mortals i a congratular-se de les victòries que no són seves, haurà caigut de cul a terra en adonar-se que sí, que ells i elles també són persones. I ho són en tota l’amplitud del significat de la paraula, sobretot en aquells aspectes més durs i terrenals. Perquè també pateixen i ploren i es trenquen davant les adversitats i cap medalla de metall preciós pot canviar-ho. El cas de la gimnasta americana Simone Biles, una de les atletes més completes i experimentades, ha fet trontollar des dels fonaments la imatge gairebé perfecta, i falsa, de l’alta competició.

BILES va anunciar que es retirava d’un seguit de proves, entre elles la final de gimnàstica per equips, perquè no confiava en ella mateixa ni en la seva capacitat per seguir donant-ho tot a la pista. Sense embuts va admetre que patia un problema de salut mental. Res a veure amb una lesió física, un argument més acceptat, més previsible, que segur que no hauria aixecat tantes crítiques com les que va tenir. “Haig de concentrar-me en la meva salut mental. Senzillament crec que la salut mental és més important en els esports en aquest moment. Hem de protegir les nostres ments i els nostres cossos i no només sortir i fer allò que el món vol que fem.” Unes declaracions valentes, sens dubte. I rumiades, perquè en aquelles paraules no només hi havia la confessió íntima d’una atleta, sinó la denúncia contra un sistema que no concep res més que l’excel·lència. Encara que aquesta excel·lència pugui destruir emocionalment qui la persegueix. Com és habitual en un món on els experts es formen asseguts al sofà, les veus crítiques no es van fer esperar per una decisió que es va qualificar de feblesa. Els entesos van pontificar sobre la formació que reben els esportistes i que inclou una mena de força sobrenatural que impedeix que caiguin víctimes de la pressió. Vaja, que no només estan entrenats per posar el seu cos al límit, sinó per aconseguir un equilibri mental superior. Un equilibri on els sentiments i les emocions tenen un paper residual perquè no interfereixin en aconseguir l’objectiu final de la victòria. El fi justifica els mitjans. Sempre?

LA TENNISTA JAPONESA Naomi Osaka, número dos del món, abandonava mesos abans la competició del Roland Garrós anunciant que ho feia per cuidar, també, la seva salut mental. Posteriorment va explicar que havia tingut diferents episodis de depressió des del 2018. Biles i Osaka han obert el meló de la salut mental a l’alta competició i tant de bo es continuï parlant-ne sense por. Però potser és demanar massa. Osaka ja havia revelat que té una relació molt problemàtica amb els periodistes. Fa pocs dies, durant la seva presentació en el torneig de Cincinnati, va posar-se a plorar després que un periodista l’acusés d’utilitzar els mitjans a la seva conveniència. Llàgrimes de cocodril, en diuen despectivament, o potser seria més exacte parlar de llàgrimes de cocodril femella. Perquè preguntes com aquestes acostumen sempre a anar dirigides a les dones, no als homes, de qui els episodis de llàgrimes sempre es disculpen per l’emoció del moment i els fan guanyar punts davant la premsa. Llavors no són signe de feblesa.

O ÉS QUE ELS PROFESSIONALS QUE cobrien la roda de premsa de comiat de Messi no van acceptar com a real la veu entretallada del futbolista i els seus ulls humits lamentant la seva marxa del Barça? Es va posar en dubte que tot no fos un muntatge per donar una imatge concreta i sortir del club per la porta gran quan ja havia signat el contracte amb el PSG per un grapat de milions? Crec recordar que només un periodista es va atrevir a preguntar que, si tanta pena li feia deixar Barcelona, per què no havia pres una decisió més dràstica vinculada al seu sou. La resposta de l’argentí va ser que ell ja havia fet tot el que podia fer i que volia aprofitar els seus últims anys en actiu per acumular títols, i que el Barça sempre seria el club que duria al cor. Tothom va quedar satisfet. Una satisfacció que va agafar un regust agre quan dies després el van veure somrient i feliç amb la samarreta del club francès.