La pell cremada

D’Albert Puig Palau es diu que va ser un dels promotors del turisme a la Costa Brava, on estiuejava al Mas Castell, a Palamós. Desconec com va fer amistat amb un altre Albert, Lewin, però també es diu que va convèncer el productor i director hollywoodià per tal que visités la Costa Brava amb el propòsit que hi repensés la idea de realitzar Pandora i l’holandès errant a Grècia. Lewin, tal com explicava ahir, va convertir Tossa en Esperanza, un lloc imaginari per creuar-hi llegendes barrejades amb tipisme “espanyol” (toros i flamenc, que, per cert, va ser una atracció durant el boom turístic) i pescadors catalanoparlants. El film no va tenir gaire èxit internacionalment, però es considera que va contribuir al destí turístic de la Costa Brava, cosa que, perdonin l’evidència, ha afavorit la prosperitat econòmica (d’uns més que d’altres) de la zona al preu de la seva destrucció incessant.

El 1967, setze anys després d’aquesta Pandora que ara ens mostra un paradís perdut, Josep Maria Forn va dirigir La pell cremada, que comença exhibint tota mena de cossos estirats a la platja abans de concentrar-se en uns paletes que, just al darrere i mentre festegen que passin noies amb aquelles grolleries dites piropos, construeixen una casa. No és per res que el lloc sigui Lloret de Mar. El film, amb un valor més enllà del sociològic, segueix un dels paletes, José (Antonio Iranzo), durant un jorn (de la feina a la festa nocturna amb borratxera inclosa i enllitament amb una turista belga) alternant-ho amb el llarg viatge que, des d’un poble d’Andalusia, fa la seva família (esposa, fills, germà) per reunir-s’hi l’endemà. També hi apareixen records dels personatges. Ressonant en el present, la immigració dels seixanta, els recels i també una mica de l’acolliment dels catalans nadius, la festa interminable, l’“alliberament sexual” dels espanyolets amb les estrangeres, la transformació urbanística (i no només: “en aquest poble tot es fa pels turistes”, diu José) tot just encetada a la Costa Brava, d’on ens mantindrem a prop. Demà: Pas a nivell (Pere Vilà Barceló, 2007).