Aquesta setmana, l’artista Sean Scully ha dit que marxarà de Barcelona perquè s’hi parla massa català a causa del “nacionalisme creixent” que hi detecta: si fins i tot a l’escola volen que el seu fill Oisin (el nom gaèlic del qual, per cert, es refereix a un mite nacional irlandès) parli en el mateix idioma. En llegir la notícia vaig tenir la sensació de viatjar enrere en el temps, atès que aquesta mena de mentalitat era típica de molts europeus joves que venien a viure a Barcelona a finals del anys vuitanta, quan la ciutat començava a estar de moda: l’admiraven des d’un punt de vista estètic, però quan es van assabentar que s’hi parlava un altre idioma a més de l’espanyol, no en volien saber res, atès que l’existència mateixa del català (i per tant una cultura i història catalanes) feia miques la visió tòpica, espanyolíssima, de Barcelona que és la que esperaven –i desitjaven– trobar. (Tal com m’ho va resumir una resident anglesa a la perfecció: “No tinc res contra els catalans, però vull que em deixin viure a Espanya”). Ara bé, al contrari d’aquests joves poc informats, en Scully va obrir el seu estudi a Barcelona el 1994, quan fins i tot els habitants d’Ulan Bator sabien que era una ciutat catalana. Encara més, tot i que jo vaig arribar a Barcelona parlant únicament el català, al cap d’un any, només parant l’orella, ja tenia un coneixement passiu del castellà, i al cap de dos ja el parlava. Si el Sr. Scully no ha pogut ni tan sols comprendre el català al cap de cinc lustres, deu tenir un problema d’oïda greu o bé una actitud lingüística brutalment arrogant. Que és trist, tenint en compte que Scully és un artista important: tal com diu la web de l’Espai d’Art Sean Scully a Montserrat, “és un gegant de l’art contemporani, reconegut mundialment”. Tota una lloança. Quina llàstima, doncs, que l’al·ludit és crònicament incapaç d’entendre’n ni que sigui una punyetera paraula.