‘A propòsit de Niça’

Com que el cinema d’Agnès Varda fa que m’hi senti com a casa, hauria pogut comentar-ne altres films relacionats amb l’estiu perquè, a més, ho són poderosament, com ara La bonheur, que, filmada amb els colors dels impressionistes als llocs on van pintar à plein air, va revelant una tristesa amagada al títol. Tanmateix, Du côté de la côte, un curt amb el qual Varda va subvertir un encàrrec per la promoció turística de la Côte d’Azur, em convida a escriure, amb el pretext d’À propos de Nice, sobre Jean Vigo, que, morint a causa de la tuberculosi als 29 anys, només va llegar-nos tres hores que commouen el cinema i els seus espectadors: els vint-i-cinc minuts d’aquest film realitzat el 1930 a propòsit de Niça amb “un punt de vista documentat; els deu minuts amb què, fascinat sempre per l’aigua, mostra els moviments del nedador Jean Tarís (Roi de l’eau, 1931); els quaranta minuts de Zéro de conduite (1933), que expressen el seu esperit llibertari a través de la revolta d’uns nens en un internat; i, evidentment, els noranta-cinc minuts de L’Atalante (1934), que transcorre en una barcassa de mercaderies pel Sena: una parella acabada de casar hi viu el seu amor, però, en un moment de separació, s’hi mostra la nostàlgia del cos de la persona estimada de la manera més poètica que potser he vist mai al cinema. El cas és que, essent-ho de dos cineastes influïts per l’avantguarda surrealista (Vigo va ser-ne contemporani) i a la vegada tan realistes, totes dues pel·lícules, amb quasi trenta anys de diferència, mostren la Promenade des Anglais de Niça i el cementiri amb les seves escultures mortuòries. Vigo és més explícit en la crítica social: el turisme és dels rics i la seva estima ho és per les classes populars. Varda fa present com el turisme s’ha massificat amb les classes mitjanes, però també mostra els privilegis i fins la insolència dels rics. Vigo m’hauria de dur a Truffaut, que tant va vindicar-lo, però un suggeriment farà que em refereixi a un oblidat de la nouvelle vague. Demà: Adieu Philippine (Jacques Rozier, 1962).