Podrida missió complerta

M’he emocionat unes quantes vegades, segurament com molts de vostès que les hagin vist, amb les històries oscaritzades dels suposats secundaris Billy Kwan i Dith Pran, L’any que vam viure perillosament (Peter Weir, 1982) i Els crits del silenci (Roland Joffé, 1984). La Indonèsia del cop d’estat comunista del 1965 i la Cambodja de l’arribada dels khmers rojos el 1975. Macabres històries de bones persones que els occidentals deixen a mercè dels sanguinaris. Les visionin, o revisionin. Plorin contra la mala llet que fa venir l’inconscient de Pedro Sánchez a la recerca, amb l’evacuació de l’Afganistan, d’una operació d’imatge internacional com la de l’Aquarius al port de València (juny del 2018). Com es pot ser tan capsigrany per qualificar de “missió complerta” l’abandonament de milions de persones a l’assassinat i a la repressió més ferotge i cruel? On viu? A les Hazañas Bélicas? Al Capitán Trueno? No entén que l’atemptat a l’aeroport de Kabul és l’inici d’una nova i acarnissada guerra civil? “Missió complerta” per als espanyols, però fracàs dels americans! Quins pebrots! Quants Billys Kwan (Linda Hunt) han saltat i saltaran al buit des dels edificis de totes les ciutats de l’Afganistan? Quants Diths Pran (Haing S. Ngor) hauran de fugir dies i dies pel seu propi país fins a trobar una sortida a l’exili? “Missió complerta”, però ara continuaran evacuant ciutadans per canals secrets. Quines penques! Podrida missió complerta!