Hem celebrat una Diada amb més diputats independentistes que mai al Parlament i havent obtingut, per primera vegada en la història, més del 50% de vots sobiranistes. I, malgrat tot, seguim instal·lats en el dilema sobre com i quan ha de ser el proper embat. A falta de fites pròpies al calendari, és lògic que l’independentisme es fixi en el segon referèndum d’independència d’Escòcia que aquesta setmana ha proposat la primera ministra Nicola Sturgeon per a l’any 2023. Ja sabem que el govern britànic no és l’espanyol. Però això no ens ha d’impedir veure què està fent bé el partit que lidera el moviment independentista escocès, l’Scottish National Party (SNP), i extreure’n aprenentatges. Al mes de juny, els experts catalans en política escocesa van participar en un debat de la Fundació Irla i van coincidir que un dels grans encerts de l’SNP ha estat haver resolt un “trilema”: governar bé, ser més, i avançar cap a la independència. Haurien pogut triar ser extraparlamentaris i mirar-s’ho des de la barrera. O governar i deixar la independència en segon terme. Però van optar per fer-ho tot, i de moment se’n surten molt bé. La fórmula d’èxit de l’SNP, tan ben explicada pel politòleg Marc Sanjaume, ha estat, doncs, treballar des de tres angles: governar per a tothom fent polítiques públiques socialdemòcrates (i això li ha donat suports més enllà del vot tradicional independentista); construir la independència des del govern amb plantejaments realistes i graduals, i finalment ampliar el propi espai polític (això que aquí anomenem “ampliar la base”) per guanyar legitimitat per fer la independència. Via escocesa? Sembla la bona. No són independents encara, però ara mateix sembla que s’hi apropen més que nosaltres.