Segur que tenen ben fresc l’acte en què es va atorgar la Medalla d’Honor del Parlament al conjunt de represaliats del procés, que ja es dispara fins a la ignominiosa xifra de 3.500 persones. Dels detalls de la trobada se n’ha escrit molt, amb referències als retrets impecablement argumentats que va haver d’escoltar el govern per les causes que té obertes contra els que ara convida a fer-se la foto. Sabem també, per les cròniques i les xarxes, que alguns represaliats hi van acudir i que altres van rebutjar la invitació. No he llegit –i això no vol dir que ningú no ho hagi plasmat– cap referència al respecte que han mostrat força represaliats, i així ho han expressat públicament, per l’opció que ha elegit cada persona homenatjada pel que fa a acudir a l’acte o no. Confesso que m’ha emocionat veure respecte entre independentistes quan pensen o actuen diferent. En una època com l’actual, en què la crispació en tots els àmbits es dispara d’una manera vertiginosa, és digne d’elogi qualsevol mostra de respecte per qui té una altra línia de pensament. Hem arribat a un punt, trobo, en què sovint retraiem als altres, sense despentinar-nos, com n’estan, d’equivocats. Els assegurem que l’espifien amb totes les lletres, quan potser seria més encertat afirmar, simplement, que nosaltres ho faríem d’una altra manera. Potser ens hauríem de preguntar en quin manual està escrit o des de quina superioritat moral podem garantir que la decisió de l’altre és la incorrecta mentre que la nostra és l’encertada. Aparcar el “T’equivoques!” i optar de tant en tant per un “T’escolto!”.