Passa de taca d’oli

Què importa que el president Puigdemont estigui fort, ferm i serè? Què importa que la defensa jurídica es mostrés molt tranquil·la? Què importa que dijous ens adormissin amb la piulada de Cuevillas que divendres a l’Alguer brillaria el sol? Què importa que quedi clar que el regne d’Espanya (que si els naps de l’advocacia de l’Estat, que si les nespres del TS) ha enganyat la UE? Què importa que ens agradi viure convençuts que els indults no duien incorporat un pacte per continuar encerclant la peça major? No s’aturaran si els donem per la menjadora perquè salvin els mobles del règim del 78 i d’un estat fallit políticament. Qui té el compromís electoral de portar Puigdemont? Dialoguem. Però plantem-nos mentre duri la repressió desbocada. L’espanyolisme està eufòric a les xarxes com en els millors moments de l’orgull patri. El PSOE i el PSC, evidentment, callen. I l’independentisme es posa les mans al cap i torna a reclamar unitàriament amnistia i autodeterminació, però ja hi havia qui avisava que trencar ponts no. L’intel·ligent és que fem ponts. Sí, senyora! No cal trencar ponts de diàleg. Cal no votar pressupostos i treure el suport parlamentari. Dialoguem, dialoguem, però no votem. Ja votarem quan hi hagi acords. O és que només dialoguen amb pressupostos i estabilitat parlamentària, aquesta gent del govern més progressista de la història? Ja n’hi ha prou, d’aquest color. Passa de taca d’oli, diria l’àvia Neus.