Perdre

Fa uns dies vaig dei­xar-me el mòbil en un taxi en una car­rera noc­turna, però vaig tenir la sort que el taxista tele­fonés al número des del qual, a la recerca de l’apa­rell, s’havia fet l’última tru­cada rebuda. Feliçment, doncs, el vaig recu­pe­rar i així vaig estal­viar-me no només els diners d’un altre mòbil, sinó també els mal­de­caps que es podien deri­var de la pèrdua. Des d’ales­ho­res, estic obses­si­o­nada amb no per­dre’l: de tant en tant, miro la bossa per asse­gu­rar-me que encara el tinc. Pot­ser és per aquesta fixació que a Sant Sebastià, on passo uns dies com a cro­nista del fes­ti­val de cinema, he per­dut una jaqueta que m’agra­dava espe­ci­al­ment. Ens arra­pem a una cosa i en per­dem una altra. Com un impon­de­ra­ble.

Evi­dent­ment no només pel que fa als objec­tes, que si se’ns fan impor­tants és més enllà del seu valor mate­rial, viure, de fet, és anar per­dent. Per­dem il·lusi­ons, per­so­nes esti­ma­des, amics que no veiem, sen­ti­ments pro­pis en la seva mudança, amors que vam ima­gi­nar que seriem per sem­pre. I, pot­ser, ens anem cons­truint més en la relació que man­te­nim amb allò que per­dem que amb allò que tenim, encara que la soci­e­tat sem­bli dir-nos el con­trari. No fa massa vaig des­co­brir un poema, One art, de la poeta nord-ame­ri­cana Eli­za­beth Bis­hop, que comença afir­mant que no costa tant apren­dre l’art de per­dre. La idea és que les coses insis­tei­xen tant a per­dre’s que no hi ha més remei que accep­tar-ho: tota pèrdua, per dolo­rosa que sigui, és menys espan­tosa del que podíem supo­sar. Pot­ser sí. Costi o no costi, viure és anar per­dent fins a arri­bar a per­dre la pròpia vida.