Res tornarà a ser igual

Cops de porra, empentes, coces, estirades de cabells, vidres trencats, portes i armaris rebentats. Però també una logística quasi quadriculada, una xarxa de voluntaris excel·lent i un acte de resistència col·lectiu sense precedents. Llàgrimes als ulls després de votar; aplaudiments per als més grans que amb cadira de rodes, caminadors o agafats del braç d’algun familiar entraven al col·legi electoral; la ràbia per la violència policial injustificada contra un moviment pacífic; la picardia per amagar les urnes davant dels nassos dels agents espanyols. Han passat quatre anys de l’1 d’octubre però les emocions d’aquell dia són inesborrables. Cadascú té la seva història, la seva vivència personal, i la suma d’aquests moments de persistència, solidaritat i comunió converteixen l’1-O en un referent de desobediència civil pacífica a Europa. Un moviment col·lectiu que ni l’amenaça ni la violència va poder aturar. Mans alçades contra cops de porra. Aquesta va ser la imatge que va donar la volta al món. No oblidarem els gasos lacrimògens en un dinar popular a Aiguaviva; la contundència desproporcionada de la policia en petits pobles com Garrigàs, Sant Miquel de Fluvià o la Tallada, entre altres; les ferides obertes arreu del cos a causa dels cops de porra al col·legi Verd, al de Taialà, a la biblioteca Ernest Lluch de Girona; les destrosses injustificades al pavelló de Sant Julià de Ramis... Però, malgrat tot, ningú ens prendrà l’èxit col·lectiu que va suposar el referèndum. Ni tampoc les moltes batalles guanyades: com els actes de resistència de centenars i centenars de persones per defensar el dret a vot; o la impotència de la Guàrdia Civil quan van saber que el president Puigdemont els havia driblat i que havia votat a Cornellà del Terri, o quan entraven a un col·legi buscant violentament urnes i es trobaven veïns jugant al dominó... L’1-O segurament no és blanc ni és negre. No és una victòria absoluta, però tampoc és una derrota o una claudicació. L’1-O és un canvi de paradigma en la història d’aquest país. Mai més la relació amb Espanya tornarà a ser igual. El trencament és definitiu. Serà més tard o més d’hora, però ja és impossible fer marxa enrere. Per això avui no commemorem una derrota. Celebrem l’acte de resistència més increïble que ha fet mai aquest país.