En tren amb Beethoven de fons

El tren Alvia que circula de Barcelona a Sant Sebastià fa el seu recorregut durant pràcticament sis hores de la tarda. Fa poc vaig fer el viatge i, quan el tren es va posar en marxa, vaig encetar la lectura d’Eroica, el dietari que, publicat per L’Avenç, Cristina Massanés va escriure durant el confinament a causa de la pandèmia i així, doncs, mentre acabava l’hivern del 2020 i esclatava la primavera que, com anota l’autora, va fer que tot s’obrís mentre estàvem tancats. D’entrada, abans de llegir, vaig veure una fotografia del cel en blanc i negre i en forma apaïsada (com ho és l’horitzó i que surt així si, ho fa constar Massanés, no es modifica l’òptica de la càmera) per il·lustrar el dia 1. Aleshores s’havia decretat el confinament, però els camins pròxims al poble de l’Empordà on viu l’escriptora van omplir-se de gent que, com si volgués acomiadar-se per un temps de la bellesa del món, va sortir celebrant que havien florit totes les roselles.

Cada entrada del dietari, que comprèn 64 dies més, ve precedida d’una foto del cel en blanc i negre (al final tenen la seva rèplica en color) si bé, a diferència de la primera, en format quadrat, com si la visió s’hagués comprimit, perdent-se de vista l’horitzó, “tan humà”, diu Massanés. La mirada de l’autora, però, és amplia, lúcida, i t’atrapa amb el to just i vibrant de la seva escriptura. El cas és que el text del primer dia s’acaba amb un “Ta-ta-ta-taaa”, una invocació a les cèlebres quatre notes que enceten la Cinquena Simfonia de Beethoven i que van repetint-se a l’obra com si fossin “el destí que truca a la porta”, cosa que es diu i que Massanés recorda més endavant en fer present que, “per donar alè o ànima” en plena II Guerra Mundial, la BBC arrancava les emissions amb aquesta seqüència musical “incorporada a l’inconscient col·lectiu”.

Des del primer moment, doncs, apareix Beethoven, que es converteix en un “motiu recorrent” d’Eroica, sobrenom de la Tercera Simfonia del mateix compositor, que, en principi, volia dedicar-la a Napoleó; ho va desestimar quan va saber que “aquell qui havia de portar la llibertat i la igualtat a Europa s’havia autoproclamat emperador”. Massanés explica que l’Eroica va alliberar Beethoven de la temptació del suïcidi quan, l’any 1802, li van confirmar la irremissible pèrdua de l’audició: va salvar-se creant una “simfonia audaç i dissonant que trencava totes les convencions” i amb la qual, se’n va adonar Haydn, Beethoven va fer una cosa que cap compositor havia intentat abans: col·locar-se al centre de la seva obra permetent-nos entreveure la seva ànima. La primera obra romàntica, com ens recorda Massanés, que hi afegeix: “El jo havia entrat dins la música.” Llegint-ho al tren vaig pensar que aquest dietari és una pàgina de la “literatura del Jo” que també ens escriu, l’expressió d’una subjectivitat que ens interpel·la.

Cristina Massanés també es refereix a altres peces de Beethoven: el Concert número 5 per a piano, escrita quan l’exèrcit napoleònic bombardejava Viena i els seus habitants desobeïen les ordres de no sortir al carrer, i la Sisena Simfonia, dita la Pastoral, que, quan ella era petita, el seu pare els feia escoltar alguns matins de diumenge. Com crec que ens va passar a moltes durant el confinament, emergeixen els records d’infantesa, amb les seves pors, i les cases habitades, que Massanés també evoca a partir de la lectura d’un llibre de Giorgio Agamben, Autorritratto nello studio, en què el filòsof italià, a partir de les fotografies de les seves taules de treball, fa un recorregut per la seva vida. Mentre espera la seva filla, que arriba un dia i fa que soni el piano de la casa, Massanés va rebent les visites del passat i és així que es fa poderosament present el fantasma de la mare, una dona de la qual tothom recorda que era alegre i feia la vida lluminosa, però que, un cop “obsedida per una tristesa que ningú no va saber desactivar”, va suïcidar-se fa trenta anys quan la filla en tenia 24. Un misteri. Després de veure moltes pel·lícules, encara commoguda per Eroica, vaig emprendre el viatge de tornada i vaig començar a llegir Une famille à Bruxelles, un llibre escrit per la cineasta Chantal Akerman, que va suïcidar-se poc després de la mort de la seva mare. Em queda pendent parlar-ne.