Opinió

Tribuna

Aena xona

“Correspon als poders públics electes catalans dissenyar la funció i entorn de l’aeroport, i no és admissible que ho faci un monopoli de monocultiu, aliè a l’entorn, plenament autista, amb una actitud colonial i prepotent.

Us convido a fer un vol per les principals ciutats europees visitant els aeroports, saltant d’aeroport en aeroport. És fàcil des de casa estant, només heu d’accedir a Google Earth i contemplar els artefactes aeroportuaris des d’una visió aèria. Veureu un seguit de màquines complexes, quasi com organismes biològics, que combinen òrgans i sistema arterial, només que aquí són terminals, hangars, pistes, més ferrocarrils i autovies... una meravella de màquines d’enginyeria, molt compactes, amb entorns en general molt nets.

Per contra, l’aeroport de Barcelona és una màquina similar, només que reduïda a la nova terminal T1: conté una via d’accés, una motxilla d’aparcament, una caixa terminal i una “espasa” amb els dits d’accés a les aeronaus. Sí, també és un petit organisme sofisticat, només que en el context d’un gran campament, amb una vella terminal (T2) completament abandonada, enormes espais sense ús i desaprofitats. És insòlit que s’abandonés quasi del tot la vella terminal, amb el seu accés ferroviari inclòs, i es passés pràcticament tota l’activitat a la nova terminal, la qual encara no té accés de Rodalies. Sí, hi arriba el metro, la L9, però que demana un viatge llarguíssim fins al centre ciutat. La nova terminal hauria d’haver nascut amb accés ferroviari, però no ha estat així. I no hi és per pròpia desídia d’Aena, la qual es va negar durant anys que el ferrocarril passés per sota les “seves” pistes, fins que va caldre que el ministre Blanco els quadrés. Al final, acumulem un retard de dècades: projecte de la terminal del 1999, inauguració el 2009, però accés encara en obres...

Cap aeroport digne d’Europa té els enormes descampats d’aparcaments que en la perifèria de l’aeroport de Barcelona li han crescut sota la direcció d’Aena. Cap. A la resta d’aeroports s’hi accedeix, bàsicament, en transport públic i els aparcaments són dignes. El negoci de vendre simplement places d’avió és una molt curta mirada de la funció d’un aeroport perquè hàgim de suportar els extensos aparcaments perifèrics i els espais abandonats. Com a minin, són tres aparcaments exteriors al recinte de la T1-T2, a part dels residuals dins la T2. Els exteriors no són menys de 50 hectàrees de magnitud que en l’espai sensible del Parc Agrari del Llobregat són claus, com 50 camps de futbol, o 50 illes de l’eixample barceloní. El seu emplaçament és en zones que havien d’haver estat naturalitzades en forma d’aiguamolls i espais agraris, i que no s’ha fet, tal com els compromisos ambientals a escala europea van obligar. Però no, Aena en passa olímpicament i, al mateix temps, no té cap més acudit que voler ampliar la pista sud... per la Ricarda, sortint del seu àmbit aeroportuari. I a cuitacorrents, perquè resulta que ells ens salven l’economia!

El projecte d’Aena es redueix a la terminal T1, ampliada amb un possible satèl·lit i abandonant la resta. L’espai de la vella terminal es vol com a simple polígon logístic, amb l’excusa aeroportuària. Res més que negoci immobiliari banal en un espai immens, porqueria territorial. El problema no és solament la Ricarda, és la degradació del conjunt. La importància de l’aeroport és un afer que no es pot deixar solament en mans dels seus titulars perquè és matèria del conjunt de les administracions. Un aeroport són pistes i terminals, però el seu context són el territori que li aporta sentit, els accessos viaris i ferroviaris, i res d’això no ho ha de decidir el monopoli de la gestió dels aterratges i els enlairaments. Correspon als poders públics electes catalans dissenyar la funció i entorn de l’aeroport, i no és admissible que ho faci un monopoli de monocultiu, aliè a l’entorn, plenament autista, amb una actitud colonial i prepotent.

El 2007 la societat catalana en un munt d’entitats econòmiques van reclamar una gestió propera i individualitzada de l’aeroport. Moltes d’aquests entitats avui només reclamen ciment a la Ricarda i han renunciat a tot lideratge social, posant-se en mans d’una empresa que, en la seva privatització, ha estat “abans internacional que catalana”. Reclamant ciment abans que visió estratègica. Per dir-ho clarament, tot molt xono.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.