Conec un poeta que parla de biblioteca multimèdia i algú altre que es refereix al fons d’armari. Ni l’un pretén narrar tecnologia ni l’altre vol fer un catàleg de roba de temporada. Totes dues expressions metafòriques volen fer referència al conjunt d’imatges que ens queden gravades a la retina després d’un moment feliç, intens o senzillament favorable. En plena era de l’hiperpresent i l’acceleració, cal aturar-se de tant en tant i retenir instants per anar ampliant el nostre arxiu de memòria, atrofiat a còpia d’ansiolítics, barbitúrics o d’altres delícies destinades a carregar-se el nostre magatzem de records. En un poema, Borges es pregunta de què està fet l’oblit. Em sembla que l’oblit viu col·lapsat de dies que trenen una xarxa de misèries trivials, és a dir, la majoria. Però si hem sabut col·leccionar amb perícia una bona biblioteca multimèdia, un fons d’armari de nits amb els ulls oberts o d’estones de bosc entre riures, la bola costa menys d’empassar. Hi ha qui transita per la vida sense deixar rastre. Com un vegetal, neix, creix, es reprodueix i mor. Anodins, no seran record per a ningú. D’altres, mirem de viure aspirant a la calma, per utòpic que sigui, però amb la ferma voluntat que ens recordin un cop siguem morts per tot allò que hem fet i tot allò que hem deixat marcat. Es diu que la memòria és selectiva, però sovint la molt puta no tria bé. Codifica, emmagatzema i evoca vivències que, ben mirat, no caldria actualitzar i, en canvi, n’oblida d’altres dignes d’infinites reencarnacions. Amplieu el vostre arxiu de memòria; així, quan vagin mal dades, sempre hi podreu recórrer com qui troba un oasi en ple desert.