De vegades també dilluns

Dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge, de vegades també dilluns; 10, 11 o 12 hores al dia; 60, 66 o 72 a la setmana, contracte de 38,5; menys de 1.000 euros, les extres no es cobren, que el negoci no rutlla. Quant es pot aguantar? Un, dos, tres mesos? O més, la necessitat fa acceptar qualsevol cosa, deia Fátima Báñez, mare de la reforma laboral del PP i ara en nòmina de la CEOE. I, si no, un altre espera, la inversió no és costosa, gairebé tothom surt ensenyat en això de servir una cervesa o portar plats a taula. Un altre espera? Es veu que ja no, que la mà d’obra és escassa, que es busquen cambrers, paletes, camioners... –en un país amb 3.250.000 aturats que es va desvetllant de confinaments i restriccions. Com s’entén? L’explicació de manual del vell neoliberalisme ja s’ha insinuat: si no tenen feina és perquè no volen, hi ha qui neix amb un os enganxat a l’esquena i amb la mà entrenada a arreplegar ajudes. Yolanda Díaz, vicepresidenta i ministra de Treball, ha donat una pista als empresaris que tenen dificultats per contractar personal: “Paguin-los més.” Aquest any més de 15.000 persones han anat a fer la verema a França. Què els ha portat a marxar lluny de casa si aquí fan falta? La resposta està en les condicions de treball. La ministra té raó: els sous han de ser dignes perquè la situació que plantejàvem a l’inici no és malauradament una excepció en l’hostaleria ni en altres sectors. Hi ha una cultura de l’explotació que s’ha de canviar per la de la formació, la professionalització i l’estabilitat, al capdavall molt més productiva.