‘Playas, las de Lloret’
Aprofitant el Dia Mundial de l’Audiovisual, el dimecres 27 d’octubre el Servei d’Arxiu de l’Ajuntament de Lloret va donar a conèixer, al Teatre Municipal, la cessió d’un important fons documental –amb milers de fotografies i nombroses pel·lícules– que ha fet l’August Mas Llibre, artista fotògraf recentment jubilat que ha tancat el seu establiment després d’unes set dècades de servei al públic. El material aportat és el resultat de la seva feina personal i de la que va fer el seu pare, Francesc Mas i Ruhí, fundador de l’estudi fotogràfic, per al qual fou, de fet, l’homenatge implícit de la jornada.
En Francesc Mas va néixer a Lloret el 12 de juny del 1911 i va morir-hi el 15 de setembre del 1997. Es va iniciar en la fotografia al voltant dels 17 anys i va ser premiat a Santa Coloma de Farners (1944), a Girona (1954) i altres llocs.
Als anys seixanta va filmar la seva pel·lícula Playas, las de Lloret –el títol de la qual reproduïa una famosa frase de l’òpera Marina, dedicada a la localitat–, que va rebre el Premio Nacional de Turismo, a Madrid (1964).
Fou finalista, també, dels Premis Ciutat de Barcelona (1968) i el 1967 publicà el seu àlbum de fotografies Paisaje y color en Lloret de Mar, obra declarada d’interès turístic nacional. L’afany de divulgar les belleses locals l’havia portat a ser un dels fundadors del primer Sindicat de Turisme de la Costa Brava, l’any 1932.
També va crear una primera associació fotogràfica com a secció del Casino Industrial l’any 1935. Havia col·laborat a la premsa local i havia fet teatre. Pels volts del 1970, fou regidor del municipi.
En la vetllada esmentada, el seu fill August, en lliurar oficialment els materials, va glossar l’obra del seu progenitor amb l’emoció als ulls. Les autoritats locals van agrair el dipòsit i el públic va poder gaudir de la projecció de les dues versions que s’han pogut recuperar de la pel·lícula Playas, las de Lloret –lleugerament diferents–, que van fer les delícies dels presents perquè van oferir les imatges d’un Lloret pràcticament desaparegut, que evocaven records entranyables de quan la vila passava de poble a ciutat. L’emoció, doncs, no va ser només als ulls del fill de l’homenatjat i protagonista de la cessió, sinó també als de tots els presents.
