Fluïdesa

Fa dues setmanes vaig tenir l’honor de presentar la inauguració de l’altament recomanable festival DAU (de jocs de taula) a Barcelona. Com que hi havia gent catalana, espanyola i d’altres països, vaig parlar en tres idiomes. Després, alguns amics es van sorprendre pel fet que parlava el castellà amb força menys fluïdesa que l’anglès i el català, sense gaudir del bilingüisme habitual al qual ells –i gairebé tots els catalanoparlants– estan tan acostumats. Abans que SCC o Cs o el PP m’acusin de ves a saber quin delicte de lesa constitucionalitat, deixeu-me dir que si no trobo el castellà tan fàcil com el català (o l’anglès) no és perquè menyspreï la llengua de Vargas Llosa, és perquè vaig aprendre el castellà sis anys després que el català i, per tant, m’és més convenient utilitzar-lo a Catalunya que qualsevol altre idioma (i això que he viscut majoritàriament a Barcelona durant 36 anys); les circumstàncies tampoc han volgut que sigui un dels tres idiomes que es parlen a casa meva. Fet i fet, faig servir el castellà potser uns 20 minuts per setmana, sovint amb estrangers que el pronuncien encara pitjor que jo. O sigui, tinc el castellà com una mena d’idioma complementari, que només faig servir quan cal (és clar que hi ha molts catalans per a qui la situació és a l’inrevés: el castellà els és més convenient i el català –si el parlen–, complementari). Ara bé, si els jutges espanyols, amb la connivència del govern ídem, estan imposant el seu idioma matern a l’escola catalana –tot i que les enquestes demostren que el nivell del castellà dels alumnes és més alt que en moltes zones de l’Espanya monolingüe– és perquè no volen que l’espanyol sigui un idioma complementari enlloc. Però amb mi i la gent com jo –i som legió– els deixebles wertians amb toga ho tindran difícil. Personalment em faria gràcia veure’ls provar d’espanyolitzar-nos, als catalans que ja no som nens.