UCI sense oxigen i a punt de petar

“Esteu amb nosal­tres o con­tra nosal­tres?” Algú ho ha pin­tat a la paret d’un cen­tre de ser­veis soci­als d’una ciu­tat que repre­senta mol­tes ciu­tats cata­la­nes. La pre­gunta és tan injusta com com­pren­si­ble i indi­ca­tiva del des­es­per de qui està sotmès al suplici des­mo­ra­lit­za­dor d’una cua de la gana per­ma­nent. A l’altre cos­tat –i al seu cos­tat llui­tant con­tra la manca de recur­sos– hi ha un equip de pro­fes­si­o­nals que es reco­nei­xen des­bor­dats, esgo­tats i gai­rebé col·lap­sats davant la duresa de tan­tes històries de vida tren­cada per la pobresa, uns pro­fes­si­o­nals que no saben com pri­o­rit­zar allò que no es pot pri­o­rit­zar. Què és pri­mer? Un sos­tre o un plat a taula? Expli­quen –i ho recu­llen les exper­tes Montse San­to­lino i Judit Font a Directa.cat– que s’han con­ver­tit en el para-xocs de l’estat del males­tar, que emma­lal­tei­xen de tris­tesa i impotència, que ningú no els escolta i que són tan invi­si­bles com ho són els seus usu­a­ris. Cada dia s’enfron­ten al des­no­na­ment, a la gana, a la fred, a l’espant del no-futur, al pati­ment psíquic i a la soli­tud dels exclo­sos, i ho fan des d’unes UCI soci­als sense res­pi­ra­dors ni oxi­gen, admi­nis­trant tire­tes i sèrum que no tallen la violència del sis­tema. Esteu amb nosal­tres o con­tra nosal­tres? Que ser­veis soci­als formi part de la solució i no del pro­blema ho deci­deix l’admi­nis­tració i això vol dir per començar renda bàsica uni­ver­sal i accés a un habi­tatge digne. Sense pro­ces­sos burocràtics asfi­xi­ants ni dene­ga­ci­ons estig­ma­tit­zants, si no, com diu Font, això petarà, ja està petant. A més, són drets que tenim pagats. Recor­den qui va res­ca­tar la banca?