El gran escriptor txec Franz Kafka va descriure a El castell com d’imbricada, feixuga, complexa sense necessitat i inútil pot ser la burocràcia de les diferents administracions que ens governen. Des de llavors, existeix també l’adjectiu kafkià per referir-se a un lloc que ha esdevingut incomprensible per a tothom, excepte per a aquells que l’han creat.

Fa uns dies vaig rebre una trucada de l’administració de l’Estat demanant-me que comparegués a la corresponent oficina amb el llibre de família –aquest document anacrònic omplert a mà que ara diuen que serà substituït per un de digital– i, naturalment, el DNI, per poder demostrar que el meu fill és el meu fill. Sorpresa general. L’Estat no té prou acreditat que, des de fa divuit anys, servidor és pare d’un noi? No deu ser que no vam presentar tota la documentació al Registre Civil corresponent quan tocava, que és sota el nostre paraigua a la Seguretat Social o que, gràcies a la seva arribada, som família nombrosa, amb el corresponent carnet oficial? Bé prou que ho saben també, a Hisenda, cada cop que hi presento la declaració de renda, no? I en tants altres llocs de l’administració, local, autonòmica i estatal, on guarden les meves dades, oi?

Doncs, som-hi! Demano hora per internet, hi arribo quan tocava, em fan passar a una sala plena de taules i funcionaris que, directament, em remet a El castell. El senyor K s’ha encarnat aquest cop en una funcionària a qui entrego llibre de família i el DNI. Ho registra tot, en fa fotocòpia i m’imprimeix un rebut conforme els ho he entregat. “La burocràcia feta burrocràcia”, em comenta un company avesat a tramitar sovint amb l’administració.

Això sí que és malversació de fons públics i fer perdre el temps als ciutadans amb coses que es podrien resoldre amb un clic, i no pas tot allò que s’ha dedicat a revisar el Tribunal de Comptes, un altre lloc ben kafkià.