Les barques
El diccionari de la GEC defineix la barca com “embarcació menor, normalment de fusta, moguda per mitjà de veles, de rems o de motor, emprada especialment per a pescar, i també per a navegar a distàncies curtes”. Enlloc diu que sigui un element decoratiu per potenciar les rotondes ni per fer més boniques les cruïlles de carreteres. Tot i això, sobretot en aquelles viles on es manté un pòsit social que recorda el passat mariner, veiem sovint com emergeixen, de la nit al dia, embarcacions que passen a presidir racons urbans, especialment, com hem dit, rotondes i cruïlles. Però aquella presència, malauradament, és efímera. Les barques estan fetes per anar a l’aigua i passar la major part del seu temps en remull. Quan això no s’acompleix, la fusta s’asseca, s’esquerda, es desfà, avui cau una estella, demà un tros més gros i, tard o d’hora, acaba desapareixent tota la barca. Fins i tot quan el que es pretén és guardar l’embarcació en un lloc més o menys museïtzat, el manteniment ha de ser constant i porta veritables problemes.
A la finca de Santa Cristina de Lloret, fa molts anys que s’hi va dipositar el darrer caro de l’art dels que anaven a la processó. Els responsables de l’Obreria van fer construir, fins i tot, una porxada per salvaguardar el llagut. I ho han aconseguit, però a base de restaurar-lo sovint a fons. No tanta sort va tenir la Paquita, una barca de teranyina que el seu patró, Agustí Sala Rubiño, quan es va jubilar, va portar a la mateixa finca per si la volien conservar. Va durar un temps i prou. És diferent la intenció dels ajuntaments que col·loquen en lloc visible la barca que els regala algun pescador amic. No pretenen fer un museu a l’aire lliure. De moment se la pinta bé, potser es repeteix l’operació alguna altra vegada, però a la llarga, la construcció naval acaba sucumbint.
Al passeig marítim de Lloret hi va haver un temps un bussi ben airós. Ja no hi és. Ara han aparegut sengles barques a l’entrada de Lloret, des de Vidreres, i a la de Blanes, venint de Lloret. Veurem el que duren. Els que ho planifiquen ho fan amb bona intenció com una adhesió a la història local. La barca, però, lluny d’elevar l’esperit i fer pensar-hi, sembla més aviat recordar la caducitat de les coses i de nosaltres mateixos. En tot cas, tampoc deixa de ser una reflexió inútil.