Mai no han pagat una factura

Recordo la desesperació d’un proveïdor de carn a un hoteler de la Costa Brava que no li pagava les factures perquè casava la filla al més alt nivell per enllustrar el negoci: “Ningú no sap quants mesos et dec –li deia aquell penques–, però tothom veurà que em puc permetre el luxe de llençar la casa per la finestra.” La col·loquial expressió resultaria al final literalment certa: aviat es vendria l’establiment a una cadena que li devia oferir un preu ben satisfactori per la seva anunciada ruïna. El món està ple de morosos vocacionals i entusiastes que mai no deixen de cultivar i perfeccionar el seu art, com ara –i ens situem en els temps presents– aquests dos amics de l’ànima, imaginem que es diuen Abdul i Joan, traficants i/o comissionistes d’armes que s’han retirat a descansar a Abu Dhabi després de tota una vida d’operacions amoroses i comercials amb tenebrosos lligams arreu i perseguits sense èxit –no sabem si amb prou diligència– per la justícia d’alguns països. No són gaire diferents d’aquell espavilat empresari local: només treballen perquè altres paguem les seves factures i, si et descuides, encara et donen lliçons de moralitat i modes. Factures amb tants de zeros que no ens arriba el magí per fer-nos-en càrrec. I ara, i sense pretendre exculpar ningú, se m’acut pensar si no serà el petit i anònim corrupte que molta gent porta a dins qui alimenta l’Alta Podridura que desperta l’interès polític i mediàtic. Si no, com és que acceptem aitals indecències? Aquesta gent ja ha traspassat el jornal a la família esperant que ningú no els en demani comptes.