“Voler imposar amb tossuderia i autoritarisme sense tenir la capacitat de mantenir unides les parts d’un gran regne... és una bogeria. Pel mateix motiu, Espanya ha perdut les seves colònies d’ultramar, i per la mateixa raó l’agitació interna no tindrà fi... La quarta part dels ingressos fiscals de l’Estat espanyol surten de la butxaca dels catalans... La població de Catalunya representa una vuitena part de la població total d’Espanya... Línies de ferrocarril que van de Madrid a petites ciutats de província sense importància seran electrificades... mentre que una de les principals línies de ferrocarril espanyoles en territori català, el trajecte Barcelona-Portbou, encara és en bona part via única... Mentre es debatia l’Estatut català a les Corts de Madrid, és a dir, en una època de relativa entesa, diversos grups van organitzar a Madrid unes sorolloses i agressives manifestacions anticatalanes... I si a Espanya els ciutadans [catalans] no tenen una actitud positiva amb l’estat tan natural en altres llocs, és precisament perquè Espanya no és una nació, sinó un conglomerat de nacions mal engiponat... Ja han passat els anys de les grans esperances que el catalanisme va dipositar durant un temps en els intel·lectuals castellans... Els castellans troben comprensible que s’exigeixi que tots els nens d’un estat siguin escolaritzats de manera unitària en la llengua d’aquest estat... [I troben] absurd pretendre obligar qui forma part d’una gran comunitat lingüística... que eduqui els fills en català, és a dir, en una llengua local i insignificant, només perquè actualment resideix a Catalunya...” Totes les observacions acabades d’apuntar són d’Anton Sieberer, un visitant austríac i l’autor de Catalunya contra Castella, editat fa poc en català (Pòrtic, 2020) i en l’alemany original el 1936, o sigui, fa 86 anys. Com es veu, des d’aleshores les coses han canviat considerablement.