Opinió

Tribuna

Credo laic

“Crec en l’amor, sempre, en totes les seves dimensions: feliç el qui estima. Crec en la cultura, en totes les seves arts, que ens fa tanta companyia, que ens sosté en els dies més difícils. I crec que l’amabilitat ens fa la vida molt més suau i fàcil de viure. Crec en el paper i el pes que tenen els voluntaris en la societat...

M’agraden aquests dies que som, tot just passat gener, que és el temps de les minves plenes de promeses que van inspirar un poema a un Joan Maragall molt enamorat, el mateix temps de les desesperades nits en què la imatge de l’enamorat es fon i es perd de què parla el poema de Kavafis, traduït per Joan Ferraté i musicat per Josep Tero. Com que la Candelera va riure tenim encara hivern al davant, però ja es veu ben bé que anem cap al bon temps: els matins i les nits encara són gelades, però al migdia i les primeres hores de la tarda fa una bonança que et fa descordar l’abric i aixecar el cap per mirar cap amunt. Fa dies que els dies s’allarguen: quan la mainada surt d’escola encara queda una bona estona per jugar a fora abans de tornar a casa. Hem sobreviscut un altre hivern. A poc a poc les restriccions per la covid –imposades, no sempre comprensibles, a vegades arbitràries, però que hem obeït de molt bona fe– van caient totes. A casa aprofitarem un aniversari proper per trobar-nos tots el que per Nadal no ens vam poder reunir. La vida s’assenta.

La vida s’assenta, la pandèmia comença a desdibuixar-se i les misèries endèmiques tornen a brillar amb força. Un exemple, només: l’Església va sumant escàndols: als abusos sexuals perpetrats per alguns –massa, sempre són massa– dels seus membres, hi sumem ara un fet que també era conegut per molts: les immatriculacions, o sigui, l’apropiació indeguda, amb traïdoria, que ha fet l’Església –protegida per una llei franquista dels anys quaranta i modificada el 1998 pel govern de José María Aznar–, de béns immobles de particulars: ermites, esglesioles i cases parroquials han estat inscrites en el registre mercantil, entre el 1946 i el 2015, a nom de bisbats o parròquies. Ras i curt: un robatori fet pels qui diuen que segueixen la doctrina de Jesús, que predicava que robar era pecat –ho va posar al número 7 de la llista de manaments–, que no s’havia d’acumular riquesa i que difícilment els rics entrarien al seu regne. Suposo que a hores d’ara els catòlics creients –la fe és un do: es té o no es té– ja han fet el salt a la institució i s’entenen directament amb Déu.

Sí, la fe és un gran do i, religió a part, creure en alguna cosa és molt reconfortant. La meva fe és laica, sòlida i sentimental alhora. Crec en la medicina i els seus avenços, que salven vides i ens treuen sofriment, i em descoratja veure com tracta de malament el país els nostres científics i els metges i infermeres –no m’estranya que molts marxin a l’estranger–. Crec en l’educació, que ens dona les mateixes oportunitats a tots, i m’enfado molt quan les sentències entren a les aules: la política no hi hauria de posar ni un dit, a les escoles; deixeu les escoles, que prou feina tenen. Crec en l’amor, sempre, en totes les seves dimensions: feliç el qui estima. Crec en la cultura, en totes les seves arts, que ens fa tanta companyia, que ens sosté en els dies més difícils. I crec que l’amabilitat ens fa la vida molt més suau i fàcil de viure. Crec en el paper i el pes que tenen els voluntaris en la societat: doneu-me gent voluntària i canviarem el món, i el deixarem millor. Crec que, per sobre de totes les coses, hem de cuidar els nens i els joves. I crec també que les millors societats són les que respecten i escolten la seva gent més gran: els vells. Crec en els líders honestos, valents i engrescadors, persones capaces de dir la veritat i plantar cara. Crec, sincerament, que la gestió que els nostres polítics fan ara mateix, per exemple, de la imposició del 25% de castellà a l’escola, de l’ajornament humiliant de la taula de diàleg que ens imposa l’Estat, o de l’embolic que hi ha avui al Parlament amb la Junta Electoral Central i l’escó del diputat Pau Juvillà, no és una gestió ni encertada ni útil, ni de cap manera engrescadora. Però segueixo creient que la bona política és imprescindible. I crec que encara val la pena de lluitar per la justícia i la llibertat, i encara crec també que tornaran els dies gloriosos en què tot era possible. Crec tot això i moltes altres coses, com tanta gent que, per sort, com diu Francesc Torralba, encara no passem de llarg.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Has superat el límit de 5 articles gratuïts d'aquest mes.

Continua llegint-nos per només

1

Passi d'un dia

48

Subscripció anual

Ja ets subscriptor?

Inicia sessió

[X]