El guionista i assagista Enric Gomà acaba de treure Prou catastrofismes lingüístics (Destino, 2022), un llibre breu en què, a través de xifres contrastades que demostren que el català no s’ha perdut tant com de vegades se’ns vol fer creure, i d’una mirada irònica sobre la nostàlgia d’alguns catalanoparlants per unes suposades èpoques pretèrites –mai no es té clar quines– en què el català es parlava com cal, i d’unes dosis refrescants d’humor, en Gomà ens recorda que les teories catastrofistes sobre la supervivència del català (en els últims 40 anys jo n’he comptat una per lustre) no sempre tenen una base científica sòlida. I al contrari de molts catastrofistes, en Gomà, sempre realista, proposa algunes solucions per omplir les llacunes innegables que sí que pateix el català avui dia. Per exemple, el foment a les escoles d’un català “reconeixible per als nois” (i no pas el català acadèmic amb què se’ls peix actualment); o bé “un lleure juvenil en català, amb un audiovisual autòcton popular en totes les pantalles possibles” (una mesura que s’hauria d’haver pres fa tres dècades). Jo hi afegiria un parell de remeis més: en comptes de blasmar els immigrants pel declivi del català (els llatinoamericans, sobretot, reben més clatellots que ningú, tot i que el 93,7% d’ells tenen un coneixement si més no passiu del català), s’hauria de parlar en català amb els “de fora” com si fossin uns ciutadans normals i corrents (si no t’entenen, ja t’ho faran saber); encara més, a les classes de català per a adults, s’hi hauria d’incloure un curset final en què s’explica als alumnes com convèncer els catalanoparlants nadius (vinguin d’on vinguin) de fer servir l’idioma de la Dolors Miquel amb ells, encara que tinguin uns fenotips africans o amerindis o indis... De vegades, la millor manera d’arribar al destí desitjat és agafar el camí més curt i recte, per poc fressat que sigui.