Amb vocació no n’hi ha prou

Queda clar que el sec­tor edu­ca­tiu no ha per­dut múscul. I que va a totes. Després de tres dies de mobi­lit­zació, el balanç que en poden fer els sin­di­cats és més que bo. Un segui­ment de la vaga prou impor­tant, un ressò mediàtic que fins i tot ha dei­xat la guerra a Ucraïna en un segon pla, i les pri­me­res con­ces­si­ons del Depar­ta­ment d’Edu­cació en els can­vis que volia fer en el currículum de primària i ESO. En aquest sen­tit, queda des­car­tat l’eufemístic “en procés d’asso­li­ment” i es man­tindrà el “no asso­lit” –que en la nos­tra època era un suspès o un cate­jat. I també hi ha una recu­lada en la dis­tri­bució horària, de tal manera que no peri­llen assig­na­tu­res com la de filo­so­fia.

Tenint en compte tot això, i ente­nent que la rei­vin­di­cació dels docents anava més enllà d’un sim­ple tema de vacan­ces, es faria estrany que no hi hagués un movi­ment d’apro­xi­mació i que les parts no tor­nes­sin a la taula de nego­ci­ació. Les posi­ci­ons enro­ca­des, vin­guin del Depar­ta­ment d’Edu­cació o dels sin­di­cats, en un tema tan essen­cial com és la for­mació dels nos­tres fills, no tenen cap mena de sen­tit. Ni tam­poc són el millor exem­ple que els podem donar.

Al llarg d’aquests tres dies de vaga hem escol­tat i lle­git dese­nes de decla­ra­ci­ons de mes­tres de tot el país, amb recla­ma­ci­ons més que jus­ti­fi­ca­des, apor­tant mil exem­ples de falta d’inversió i de recur­sos. Man­can­ces que ni amb la més admi­ra­ble vocació es poden com­pen­sar. El sec­tor edu­ca­tiu sobre­viu per sota dels mínims neces­sa­ris –com també ho fan el sani­tari i d’altres– però és impos­si­ble tapar totes les fui­tes d’una bat­ze­gada. La força que han demos­trat aquests dies –i, si con­ti­nua la vaga, segur que la man­tin­dran– deixa clar que amb com­pro­mi­sos buits de con­tin­gut els docents ja no en tenen prou. Que cal inversió, que calen efec­tius i, sobre­tot, un model edu­ca­tiu esta­ble. És cert que la for­mació dels nos­tres joves ha d’anar evo­lu­ci­o­nant però no es pot con­ver­tir en un penell que va girant cons­tant­ment en funció de com bufa el vent polític en cada moment.