Demostrar la innocència

Dilluns passat em vaig assabentar, a través dels mitjans de comunicació, que, després d’un llarg i irregular periple judicial, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya tancava la instrucció del cas iniciat prospectivament (il·legal i inconstitucional) contra la meva gestió al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes. S’acosta, doncs, el desenllaç d’un procés en què, des del primer moment, m’he vist obligada a demostrar la meva innocència perquè els qui m’acusen ja m’han declarat culpable, tot i que mai podran demostrar aquesta falsa culpabilitat, perquè mai, mai, mai he fet res per defraudar la ILC ni res que la pugui perjudicar en cap sentit. Tanmateix, la magnitud de l’aberració jurídica perpetrada contra la meva reputació pot pujar encara algun graó més si el fiscal decideix presentar un escrit d’acusació. Si ho fa, en lloc d’arxivar la causa, que és el que correspondria, tindrem una prova més que es tracta d’una persecució política i la desproporció en les penes que pugui sol·licitar en mostrarà la magnitud.

Denunciar el context de repressió en què vivim instal·lats seria solemnitzar una obvietat. Però aquests darrers dies hi ha qui, també des d’aquestes mateixes pàgines, s’ha afanyat gairebé a dictar sentència abans fins i fot que es determini l’obertura de judici oral. És curiós que en un mateix article s’admeti que em trobo asseguda en una bomba de rellotgeria activada per les clavegueres de l’Estat, que patiré el que no està escrit i que serà injust però, alhora, se sentenciï que la meva única alternativa és plegar.

Demanar-me la dimissió és, sembla, una opció més raonable que denunciar la persecució política i l’assetjament judicial a què soc sotmesa. Les opinions són lliures, òbviament, però em resulta especialment colpidor llegir que mantenir-me ferma en la defensa de la meva innocència és una actitud egoista, perquè si vetllés bàsicament pel meu interès personal no hauria anat acceptant compromisos polítics que han anat comprometent, també, la meva situació legal. Si algú pot trobar convenient que m’aparti o que m’apartin deu ser, precisament, perquè sempre he defugit la comoditat. Però plegar per estalviar-me problemes seria ensenyar la via per apartar les persones que molesten.

Em sento molt orgullosa de la meva tasca com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes, especialment per haver complert l’encàrrec de dur a terme la seva actualització digital i de fer-ho en un termini de temps molt breu, al menor cost possible i amb uns estàndards de qualitat inqüestionables. Va ser un encàrrec que se’m va fer per la meva anterior trajectòria acadèmica però que s’ha decidit embrutar per la meva posterior trajectòria política.

Una de les pitjors conseqüències de la resposta autoritària de l’Estat espanyol a la lluita democràtica a favor de la independència de Catalunya és la judicialització permanent de la política. I, encara que hi hagi interès a fer veure que el país s’ha tornat a instal·lar en la normalitat, la realitat és tossuda perquè la repressió és persistent. En un país normal la meva causa hauria quedat arxivada fa molt temps, ni s’hauria obert, de fet. Però el meu no és un cas aïllat. Només cal recordar que la setmana passada vam viure la declaració de la consellera de Cultura al TSJC, el segon judici contra el president Quim Torra per no retirar una pancarta a favor de la llibertat d’expressió i la multa a l’alcaldessa de Sant Cugat del Vallès per uns llaços grocs. Aquesta és la lamentable realitat en què seguim instal·lats.

L’actual legislatura, que havia de servir per avançar cap a la independència, hauria de permetre, com a mínim, la unió de l’independentisme per defensar-nos d’aquesta repressió. Per això és indispensable que, alhora que denunciem que hi ha jutges fent de polítics, els polítics no caiguin en la temptació de fer de jutges.