La nova llei de trànsit que s’aplica des de dilluns té novetats raonables, d’altres no tant i alguna aberració. No cal cap estudi car ni llarg de fer per saber que la falta d’atenció a la conducció cada cop causa més sinistres i al darrere d’aquestes distraccions hi ha la proliferació de dispositius a dins dels vehicles (algú m’explica la dèria per les pantalles tàctils en lloc dels més intuïtius botons físics?). En conseqüència, és de sentit comú que creixi la pressió contra l’ús del mòbil al volant (però poca lògica té la sanció si es fa servir aturat en un embús). També s’aplaudeix que es reforci la protecció als ciclistes amb una separació de seguretat lògica quan són avançats, però és molt discutible que el mateix metre i mig serveixi en una via urbana a 30 km/h i en carretera.

El que no hi ha per on agafar-ho és l’eliminació del marge de 20 km/h extra per avançar. Ja era incongruent abaixar el límit genèric de 100 km/h a 90, quan les condicions de vehicles i vies són infinitament millors que fa quatre dècades, però l’eliminació del plus per avançar equival a ignorar les lleis de la física –com més velocitat, menys temps per recórrer el mateix espai– i contradir el mateix codi de circulació quan estipula que qui avança ha de tornar al seu propi carril tan aviat com sigui possible (article 35.3). Però, sobretot, l’eliminació del marge extra introdueix un factor de risc afegit a qui vulgui respectar la norma.

La decisió de la DGT de l’inefable Pere Navarro té un efecte doble. D’una banda, aboca el conductor a convertir-se en un ésser adotzenat i –compte!– potencialment distret que es mou sense cap més idea que cobrir quilòmetres. De l’altra, gairebé assenyala com a delinqüent qui gosa canviar de carril per treure’s del davant un obstacle mòbil de 30 tones, descongestionar la via i adoptar un ritme adequat per mantenir la concentració i no adormir-se (la pitjor de les distraccions) al volant.