Ara que la guerra torna a Europa, on per desgràcia no ha acabat de marxar mai des les dues guerres mundials, es torna a parlar de la cultura militar i de la despesa de defensa que hauria de fer, o no, un estat democràtic. Durant els anys del nostre procés, quan semblava, almenys retòricament, que Catalunya podria arribar a ser ben aviat un estat independent –una república–, van ser molts els líders independentistes que es van referir al problema militar: tindria aquest futur estat català un exèrcit propi?

Alguns parlaven d’un “petit exèrcit”, o ja anticipaven l’entrada de l’estat català a l’OTAN. Però hi havia qui fins i tot renegava de l’opció de tenir un estat propi si això hagués de comportar, a curt o llarg termini, un pas cap al militarisme; a banda dels que, només d’ensumar que la consecució del projecte independentista pogués passar per qualsevol estadi violent o armat, renegaven de la idea sobiranista, com si continuar a Espanya no fos participar d’un estat armat i amb una història militar esfereïdora.

La idea d’estat és indissociable de la idea de violència. A banda del Vaticà, que també té guàrdia armada, tots els estats del món tenen exèrcit, i serveis d’intel·ligència. La guerra d’Ucraïna ens deixa ben clar que la idea de sobirania nacional no és res sense la capacitat de salvaguardar les fronteres, defensar les institucions pròpies i poder protegir les vides i el territori de les agressions de qui consideri que pot interferir en els assumptes interns. És una llàstima haver-ho d’admetre, però vivim en un món on les armes encara són necessàries.

I si no ho són per a l’estat que les compra, ho són per a aquells que les necessiten. La UE ha reaccionat en contra de la invasió russa a Ucraïna, i els estats membres estan enviant-hi armes, a més d’altres formes d’ajut. Negar això a qui diu que li cal per salvar vides no deixa de ser una forma molt covarda de passivitat. Mostrar-se neutral davant de la injustícia afavoreix els interessos del més fort; i posar-se en cert pla pacifista no fa més que permetre que l’agressor continuï amb els seus plans de submissió. Rússia envaeix Ucraïna i és només llavors quan s’han d’augmentar les despeses militars de tercers països, com acaba de passar ara a l’Estat espanyol.

Formar part de l’OTAN implica també tenir cert nivell de despesa militar. Ara ja serà d’un 2% del PIB, igual que s’acaba d’apujar a Alemanya. Pot recordar-nos la situació de les primeres dècades del segle passat, amb l’ascens del feixisme i la Revolució Russa. Les democràcies tremolaven i no feien més que armar-se, sense que això acabés de servir a llarg termini més que per a la desestabilització del continent. Els vents tornen a bufar d’allà mateix: la por de Rússia, que ara sembla finançar no moviments revolucionaris d’esquerra sinó l’extrema dreta europea.

Una extrema dreta, però, que viu molt bé en les situacions de por, inseguretat i histèria, i que ara es mostra a favor de Putin, al mateix temps que es veu amb l’obligació de renegar de les onades de refugiats que aquesta guerra ens fa arribar a casa. Ara mateix, als europeus se’ns està imposant un canvi de fronteres, i no de forma democràtica.

I tot això en virtut de la guerra a Ucraïna. Cap guerra és inevitable; per defugir-la cal posar mesures, i fer polítiques, també militars. La cultura de la pau, del pacte i de l’enteniment mutu es basa en la idea que podem millorar junts, enraonant, i que no està escrit enlloc que els éssers humans s’hagin de matar els uns els altres per la supremacia. La guerra com a forma de supervivència d’un grup que se sent amenaçat hauria de quedar obsoleta en un món com el que es perfila per a aquest segle XXI. Només quatre nostàlgics, manipulats o malintencionats, estan ara mateix creant arguments per justificar aquesta agressió armada.

Perquè justificar-la, escoltar els arguments putinistes, és estar disposat a acceptar la legitimitat d’aquesta agressió, cosa que només fan els hereus del vell pensament totalitari, sigui d’esquerra o de dreta. És el vell culte a la força com a motor de la història, gran portadora del canvi a través de la passió apocalíptica, heretada de la guerra freda. Ara mateix, però, el projecte d’un exèrcit únic europeu, que està rere la nova força europea de desplegament ràpid, no dona gaires garanties per a la pau.