Diuen que plou

En una paret pròxima a la facul­tat uni­ver­sitària on faig feina hi havia fa uns anys una pin­tada que deia tex­tu­al­ment. “Se’ns pixen a sobre i ens diuen que plou”. La pin­tada m’ha vin­gut al cap en diver­ses oca­si­ons en els últims dies. Deu ser una mena de reacció, una mena d’urticària, davant coses que ens pas­sen als cata­lans, coses que fan pen­sar que avui amb Cata­lu­nya tot­hom s’hi veu amb cor, que ens han per­dut tot res­pecte.

Per exem­ple: la manera com les recla­ma­ci­ons del món empre­sa­rial i la soci­e­tat civil sobre l’aero­port del Prat està sent silen­ci­ada. Algú em repli­carà que és millor que ens n’ocu­pem pas­sa­des les elec­ci­ons, i segu­ra­ment és veri­tat. Tan­ma­teix, sos­pito que molts, tant al govern d’aquí com al d’allà, paga­rien calés llargs perquè no se’n tornés a par­lar. Més exem­ples: el des­ver­go­nyi­ment que demos­tra la premsa espor­tiva madri­le­nya, que, tot i que el seu equip només depèn d’ell mateix, van anar a tro­bar Eto’o per inten­tar deses­ta­bi­lit­zar pre­ven­ti­va­ment el Barça, no fos cas que guanyés la lliga. Qui també em va fer reveure la pin­tada va ser Enri­que Múgica, Defen­sor del Poble, que es nega a com­plir l’Esta­tut pel que fa a les com­petències del nos­tre Síndic al·legant que ha estat recor­re­gut davant el Cons­ti­tu­ci­o­nal.

Tot i ser una llei orgànica espa­nyola ple­na­ment vigent, ningú no el posa a rat­lla. I l’última, apoteòsica, la de Zapa­tero. A més, ens ho va venir a dir aquí, a la cara: “¡Cómo me gusta dar la pala­bra y cum­plirla!”. Va suc­ceir dijous, men­tre Mon­ti­lla i Hereu aplau­dien, i a cap dels 5.000 pre­sents no se li va acu­dir ni tan sols obrir el parai­gua.