A Londres, a les 4 de la matinada, un dia de cada dia de l’any 1984, uns membres de la policia política anglesa (Special Branch) van irrompre a la casa ocupada on jo residia (una pràctica força usual durant els anys thatcherescos). No hi van trobar res, perquè no hi havia res a trobar; de fet, ni tan sols em van trobar a mi, ja que aquella nit era fora per motius familiars. El matí següent, en tornar a la meva habitació habitual, vaig veure que la policia havia llançat la meva roba a terra, on es barrejava amb la pila de manuscrits inèdits i algunes cartes personals que també havien escampat a la babalà. Ara bé, la impotència i la ràbia que vaig sentir per aquesta intrusió injustificable no devia ser res en comparació amb la impotència i ràbia que han de sentir les víctimes catalanes (60 pel cap baix i segurament moltes més) que han estat espiades mitjançant el programa d’escoltes Pegasus, segons The New Yorker. I per què l’Estat espanyol (o algun sector d’aquest) ha comès aquest presumpte delicte? Perquè els espiats són independentistes i, pel que es veu, per alguns talladors del bacallà estatal això vol dir que se’ls ha de tractar com si fossin un niu de terroristes. Però no ho són pas, com saben perfectament molts observadors estrangers, com ara l’expert en relacions internacionals a Cornell University, Ryan Griffiths, que acaba de publicar un llibre (Secession and the Sovereignty Game) en què remarca que Catalunya té un dels pocs moviments independentistes arreu del món “plenament democratitzat”. La ministra de Defensa espanyola, entre d’altres, faria bé de llegir aquest llibre per conèixer millor la realitat del país que diu que vol defensar, però si no sap què és una revista universalment coneguda i reconeguda com The New Yorker, tal com ella diu, és difícil, sinó impossible, que aconsegueixi ni tan sols sentir a parlar de l’obra del Sr. Griffiths.