No passa res perquè es doni una matèria més en castellà”, va dir dilluns el primer secretari del PSC, Salvador Illa, a propòsit de la infausta ordre d’execució de la sentència del TSJC que obliga a impartir el 25% de les hores lectives en castellà a les escoles de Catalunya. “No passa res”, diu. No, no passa res ni amb aquesta intrusió dels tribunals a l’escola ni amb els atacs –perseverants i implacables, de dins del món judicial però també del social i, sobretot, del polític– contra la nostra llengua. Ni amb l’espionatge del Catalangate a diversos polítics i líders d’entitats independentistes, més enllà de fer cessar la directora del CNI. Ni amb les penúries de l’audiovisual i els continguts digitals (tant si parlem de presència de la llengua com d’ajuts per fer-la possible). Ni passa res si hem de veure una pel·lícula brillant com la d’Alcarràs amb subtítols en castellà en els cinemes catalans. Ni han passat gaire coses després de tots aquests anys amb presos polítics i exiliats, ni amb centenars de processos judicials oberts vinculats a la militància independentista dels afectats. Ni ha passat res en cap suposada taula de diàleg amb el govern espanyol. Ni passa res mentre deixem avançar l’extrema dreta. Ni passa res, mai en res, quan els de fora són els que han de decidir per nosaltres. I mentre no fem que passi alguna altra cosa, mai no passarà res de bo. Perquè, i tant que passa, senyor Illa. Darrere del “no passa res” s’amunteguen massa coses. I davant d’aquesta paràlisi enquistada en el “no passa res” només queda l’opció de moure fitxa amb el dit ferm.