Deu anys després de la seva publicació, finalment he llegit El xalet de Puigcerdà, el llibre fascinant de Jordi Finestres que explica la història de com el periodista catalanòfil John Langdon-Davies, a més de fer uns reportatges excepcionals sobre la Guerra Civil, va trobar temps per muntar un asil al pirineu català per 400 orfes que fugien del conflicte, amb el suport econòmic d’Eleanor Roosevelt, Groucho Marx, Ingrid Bergman i Frank Sinatra, a més de centenars de persones menys o gens conegudes (un projecte que després es va eixamplar fins a convertir-se en Plan International que ara ajuda nens i nenes a 75 països). El llibre de Finestres també inclou una entrevista d’un periodista nord-americà amb Franco, en plena guerra, en què aquell pregunta si hi ha la possibilitat d’una treva. La resposta: “Decidamente, no. Nosotros luchamos por España y ellos luchan contra España. Estamos resueltos a seguir adelante a qualquier precio.” El periodista l’interromp, exclamant: “Haurà de matar mig Espanya!” I Franco contesta: “He dicho al precio que sea.” Tot plegat m’ha fet pensar en un article recent de la novel·lista i traductora Monika Zgustova (que domina perfectament el rus) publicat fa una setmana a la revista Counterpunch, en què cita un acadèmic búlgar que coneix Putin personalment i que diu (després d’insinuar que l’aïllament dels anys de covid ha fet que el president rus hagi perdut el sentit de la realitat): “En el seu discurs no hi ha ucraïnesos: només russos i antirussos.” I Zgustova conclou: “L’exterminació d’ucraïnesos forma part de l’estratègia de Putin.” O sigui, es poden equiparar perfectament les atrocitats comeses (o permeses) per Putin a les de Franco: matances indiscriminades atiades per un fanatisme allunyat del món real. No és de sorprendre que, actualment, un dels països on l’ONG fundada a Catalunya per Langdon-Davies té més feina sigui Ucraïna.