Síndromes i efectes

“Estat psicològic en què la víctima d’un segrest o la persona retinguda contra la seva voluntat desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador.” Així es defineix la síndrome d’Estocolm, que a vegades diria que semblen patir alguns sectors independentistes en esperar que la solució vingui de l’opressor. La destitució de la cap del CNI, Paz Esteban, no ha estat per haver espiat independentistes, sinó perquè no sabia que espiaven el president espanyol, cosa que és una doble humiliació per als governants de Catalunya, ja que els han dit que a ells sí que els havien d’espiar perquè podien posar en perill la unitat del Regne d’Espanya. Quina responsabilitat demanen als governants espanyols quan aquests ja l’han assumida orgullosament fent costat als jutges i al CNI? ERC, amb l’espionatge, ha insistit que retirarà el suport al govern espanyol. Un suport que ha quedat clar que és prescindible. La qüestió, però, ara ja és una altra. El problema que té ERC és que ha quedat sense marge per teixir un discurs versemblant al voltant de la seva aposta pel suport al govern espanyol i la taula de negociació. El darrer episodi sobre la posició de l’Estat contra la immersió lingüística, més enllà de la seva intencionalitat, ha deixat palès amb el debat suscitat que la immersió era una ficció, que en realitat ja s’aplica fins i tot un percentatge superior al que exigeixen arbitràriament els jutges. Alhora des de la Generalitat no s’ha aprofitat per denunciar en percentatges precisos el retrocés del català. I curiosament, fent política de partit, Junqueras acusa Junts d’estimular la “conflictivitat” en lloc de denunciar qui l’exerceix sense escrúpols: l’Estat espanyol i el seu govern.