Cases BP

La casa unifamiliar aïllada és un bé escàs. Ho és en el present i ho serà més en el futur. Les raons són òbvies. L’inconvenient és que obliga els ajuntaments a crear barris extensius en què pocs habitants ocupen gran quantitat de sòl urbà. Mentre que l’avantatge és que permet als ciutadans viure en un jardí privat en el qual hi ha construïda una casa unifamiliar. Una manera d’habitar personalitzat que ha generat tota mena d’interrogants urbanístics, incongruències socials, i alhora il·lusions familiars. Una manera de viure que en aquests últims dos anys ha tornat a agafar importància i frustració alhora per una necessitat vital clara i una impossibilitat econòmica evident. Per un costat la pandèmia ha revalorat viure en habitatges lliures, oberts i sans que faciliten el contacte amb la natura, i per altre costat la postpandèmia i la nova conjuntura econòmica han barrat l’accés a la majoria de famílies per l’encariment de preus tant del sòl com de la construcció.

Viure en una casa aïllada és desitjat per molts però pocs ho poden fer realitat. Per això és cada vegada més una aspiració truncada. O simplement és un voler i no poder. Evidentment cal trobar solucions a la manca de cases unifamiliars, com a alternativa als blocs de pisos col·lectius, o bé simplement crear un nou tipus de cases individuals adaptades a la nova situació social que tinguin un bon preu. Per tant necessitem novament cases a bon preu o cases BP.

En la història recent el nostre país ha viscut dues situacions residencials exageradament dramàtiques de manca d’habitatges en el 1850 i en el 1950. En el primer cas, a mitjans del segle XIX, el problema residencial arriba a ser alarmant fonamentalment a les ciutats emmurallades i més industrialitzades del país. Una situació de densificació exagerada que obliga moltes famílies a malviure dividint i subdividint els habitatges existents dels barris vells, i això els converteix en focus d’infecció, insalubritat i contaminació.

La solució passa pels plans d’eixample urbans i periurbans redactats per l’administració pública i alhora edificats per arquitectes i mestres d’obres amb unes tipologies arquitectòniques còmodes, senzilles i racionals. En el segon cas, a mitjans del segle XX, novament el problema residencial castiga la majoria dels nostres municipis a causa dels moviments migratoris tant interns com externs. És el període del barraquisme i la manca generalitzada de nous habitatges, que suposa un drama urbanístic, social, familiar i personal. La solució en aquest cas passa majoritàriament per la construcció de cases barates amb jardí, promogudes per entitats públiques, dissenyades per arquitectes i construïdes per paletes de poble amb perícia, sentit comú i imaginació. Són capaços de transformar situacions de penúria constructiva en excel·lència tipològica.

Uns exemples que ens haurien d’obrir els ulls sobre la situació actual per tal de potenciar nous camins d’investigació sobre la promoció, disseny i construcció de cases unifamiliars, que ajudés a evitar un nou col·lapse social per la manca d’habitatges. Per això els dos exemples anteriors demostren que el problema residencial en general, i de les cases aïllades en particular, s’ha de resoldre des de l’àmbit polític, legal i urbanístic (habitatges HPO), però sobretot des de l’àmbit arquitectònic, tècnic i econòmic (cases BP). En aquest últim cas els professionals de l’arquitectura haurien de ser encara més emprenedors i donar solucions més realistes, més ambicioses i més funcionals.

S’hauria de demostrar novament que pot conviure arquitectura i escassetat. Una arquitectura en majúscula que revalorés els solars més minúsculs de preus assequibles, i que revisés aspectes tan diversos com les dimensions, la multifuncionalitat, la construcció per fases, la participació més activa dels propietaris, i la combinació descarada entre construcció tradicional i industrial. Unes hipòtesis molt concretes amb solucions que encara ho són més. Per això manquen ciutadans que s’impliquin més, arquitectes que investiguin millor, promotors més imaginatius i administracions com la Generalitat i els ajuntaments que posin més ajudes que traves. Construir cases a bon preu demana apropar-se als 2.000 €/m² edificat de preu total. És possible, i fins i tot per sota, segons les zones. Això sí, aquest cost econòmic no inclou els intermediaris innecessaris ni els especuladors endèmics.