Ara que l’ús del català a l’escola es troba en l’epicentre del debat polític, judicial, mediàtic i social, potser també seria el moment d’ampliar el focus i analitzar la situació de la llengua en la resta d’àmbits. I no només analitzar, sinó fer un treball a fons per posar solucions sobre la taula. Ja que ens hi posem, i si ens creiem que estem en un moment crític, potser que valorem si en fem prou només amb una llei que surt al pas del tsunami judicial –i ja veurem com acabarà tot plegat!–. És evident que el procés gradual d’extinció de la nostra llengua –perquè, sí, cal parlar en aquests termes si som realistes– no es justifica només pel relaxament en l’aplicació de la immersió lingüística als centres escolars. Els motius són diversos i amplis. I tots hem d’assumir la nostra part de culpa, des dels estaments polítics i institucionals per les decisions preses –o no preses– en aquest sentit, fins a cadascun de nosaltres que, de manera conscient o inconscientment, optem pel castellà d’entrada.

Un exemple recent, de fa molt poc dies. En un establiment de restauració de la Costa Brava. Entrem amb la família a demanar un gelat. Primer ho fem en català. No ens entenen. Després, en castellà. Tampoc. Ni tan sols en anglès. En aquell local, l’idioma oficial era el francès. Fins i tot en la retolació i en el menú. No hi havia cap altra opció. Evidentment, vam marxar d’allà sense gelat i glaçats pel tracte rebut. Segurament aquest és un fet extrem. Però aquest estiu ens trobarem amb mil i una situacions en què, en establiments dirigits al turisme, només ens entendran en castellà. Hi ha qui això ho qualifica de gueto turístic. Com si fossin situacions aïllades, inevitables pel tipus d’economia del nostre país. Al meu parer, són concessions. I la suma de concessions en l’espai diari ens ha portat fins al punt crític actual. Cedim arreu. En petites situacions i en grans àmbits, com en el de la justícia, en què l’ús del català és menys que residual. Cedim i cedim. I, així, el retrocés és imparable.