Amabilitat

Dos anys tancadets a casa han lesionat alguns valors bàsics. Un dels que han patit més és l’amabilitat. La gent s’ha acostumat a ser més aspra que de costum. Sovintegen comentaris desagradables a l’oïda. Abunden respostes mancades de delicadesa. S’incrementen els comentaris que fan curt en refinament. Assistim impertèrrits a actituds que s’allunyen de la cortesia i fets que disten anys lluny del poliment. Els educadors volen treballar aquest valor a l’escola, conscients que ser educat i ser bona persona és un tret (ara se’n diuen “skills”, en anglès) que cal cultivar. És consolador trobar-se gent amable. Pel carrer, al transport públic, en un ascensor. Ser amable és la primera lliçó de ser educat. Ara sorprèn que un nen o una nena sigui amable i sents sovint lloances sobre aquest comportament, que crida l’atenció per nou. Com si la cortesia hagués deixat pas a la rudesa. Quan rebem un comentari amable se’ns eixampla el cor. Hem d’exercitar més el múscul de l’amabilitat, perquè fa la vida més agradable a tothom. Saludar, ser educat, cedir un lloc o el pas, interessar-se en la justa mesura pels altres, sense tafaneria.

L’amabilitat ha sigut titllada de valor fràgil: massa amable és tou, si et passes d’amable et trepitgen, l’amabilitat és el somriure dels pobres, he sentit dir. L’amabilitat i l’altruisme també són parents. Pensar en els altres abans que en un mateix no és una nota a peu de pàgina. Filòsofs com Comte han vist en l’altruisme no només una benvolença extrema vers els altres, sinó una autèntica manera de governar i d’actuar: instaurant un règim altruista en detriment d’un règim egoista, les societats serien millors. Per a alguns autors, ser altruista no és més que ser egoista i dur-ho de l’esfera individual a la col·lectiva. Em fa bé ser bo, i ho potencio. Sigui com sigui, l’amable natural o l’amable cultivat és un ésser preuat. No naixem amables, tot i que hi ha gent que té la bondat i el somriure ja des que es lleven. Massa amabilitat pot amagar altres interessos, i també el postcovid ens ha regalat amabilitats excessives, apegaloses i evitables. No és aquesta amabilitat induïda i superlativa la que defenso. L’Alison Green, al seu llibre Amables, insisteix en l’amabilitat apresa. És un valor social que s’aprèn, que no ve de sèrie. I es treballa amb l’empatia, per percebre l’estat emocional dels altres i no només tancar-se en la nostra perspectiva, sempre limitada.

Ser amable i reconèixer els actes d’amabilitat al nostre voltant desencadena un ambient millor. Ens recomanava l’altre dia un líder que fóssim d’una exigència hiperamable a la feina. A mi m’agrada més el concepte al revés: cultivar una amabilitat hiperexigent. Perquè si actuem des de l’eficàcia podríem arribar a oblidar ser amables. Si ens mou l’afecte, l’amabilitat, l’amor en definitiva, podem arribar a donar molt de nosaltres mateixos, personalment i professionalment. Estimar també és “tornar-se amable”, en paraules del papa Francesc, que indica que l’amor no obra amb rudesa, no actua de manera descortesa, no és dur en el tracte. Les seves maneres, paraules, gestos, són agradables i no aspres ni rígids. No fa patir als altres. A l’exhortació apostòlica postsinodal Amoris Laetitia, el papa parla de la cortesia com a “escola de sensibilitat i desinterès”, que exigeix a la persona “cultivar la ment i els sentits, aprendre a sentir, parlar i, en certs moments, callar”.

El Papa recorda als cristians que no poden triar ser amables o no, que és un estil que ja va dins el cristianisme, incorporat, perquè és una exigència irrenunciable de l’amor. Entrar a la vida de l’altre demana la delicadesa d’una actitud no invasora, que renovi la confiança i el respecte. I segueix el papa, en aquest esplèndid text sobre l’amor: “Per disposar-se a una veritable trobada amb l’altre, cal una mirada amable posada en ell. Això no és possible quan regna un pessimisme que destaca defectes i errors aliens, potser per compensar els propis complexos. L’amor amable genera vincles, cultiva llaços, crea noves xarxes d’integració, construeix una trama social ferma. Així es protegeix a si mateix, ja que sense sentit de pertinença no es pot sostenir un lliurament pels altres, cadascú acaba buscant només la seva conveniència i la convivència es torna impossible. Una persona antisocial creu que els altres existeixen per satisfer les seves necessitats, i que quan ho fan només compleixen el seu deure.”

Ens hem d’estimar més. Qui estima és capaç de dir paraules d’alè, que reconforten, que enforteixen, que consolen, que estimulen. Donem-nos ànims i reconfortem-nos, que, encara que l’hivern sigui lluny, hi ha molt de gel i aspror que cal anar llimant.