El govern va presentar la candidatura dels Jocs d’hivern del 2030 com un dels eixos de la legislatura. Activava un debat intern sense atiar la repressió i reconduïa part de l’independentisme cap al consens olímpic del 1992 i l’entesa amb l’Estat. Facilitava l’estratègia de Pedro Sánchez de dur esdeveniments a Catalunya per concòrdia, i es validaria amb una consulta ciutadana per atorgar-li complicitat territorial. El COI havia filtrat l’interès en una candidatura del Pirineu liderada per Barcelona. Poc s’imaginava el govern que un dels pocs projectes que pot dur a terme el dilapidaria l’anticatalanisme de Lambán, el president veí del PSOE. No ha estat ni la falta de neu, ni la fragilitat mediambiental de la serralada, ni el vot contrari en la consulta, ni cap dels comitès olímpics implicats, si no l’oposició del president d’Aragó, amb qui La Moncloa va obligar Catalunya a compartir candidatura. Lambán ha demostrat tenir més pes que el PSC. El COE obre ara la porta a noves candidatures. El govern va descartar-ho, però no sembla que hi renunciï del tot. Com l’ampliació de l’aeroport del Prat, o qualsevol de les desenes d’inversions no executades a Catalunya per l’Estat. Això sí, s’ha airejat tant el pla que semblarà que s’hagi invertit en estacions d’esquí catalanes i ara s’hauria de compensar Jaca, que no ha passat mai el tall tècnic del COE en cinc intents, però hi pensa insistir el 2034.

Ni medalla ni diploma olímpic. La gestió de Sánchez, el PSOE i el COE ha estat un fiasco. Avui fa un any dels indults als presos polítics. L’únic gest de Sánchez envers Catalunya en tres anys. L’alleugeriment de la pressió amb què vivia la societat catalana és evident, tan com que la resolució del conflicte polític no ha avançat gens. L’últim exemple, la reunió Vilagrà-Bolaños d’avui per normalitzar relacions entre governs. A l’absència de diàleg i l’espionatge, hi sumem un conflicte territorial per uns jocs que gairebé millor que els promoguin a... el País Valencià? A veure si almenys salven el pacte del Botànic.