Fa riure i caguera

Tinc amics que es dediquen al protocol i que han provat de fer-me entendre manta vegades la importància que té (el protocol) en les cerimònies i litúrgies del poder, de la política i de la vida institucional. Conec perfectament anècdotes mil vegades explicades sobre la qüestió, com ara la del president Tarradellas quan va rebre Josep Maria Xirinacs al Palau de la Generalitat i se li va presentar amb el seu tradicional jersei de coll alt i xiruques. “Què, mossèn, anem d’excursió?”, va ser el bon dia de Tarradellas. També conec allò que deia el president Xicoy: “En democràcia, les formes són el fons.” Però què voleu que us hi digui? Tanta parafernàlia no m’escalfa ni em refreda. O just al contrari. M’escalfa i em refreda, tanta parafernàlia! Pregunto. I si de tant en tant fóssim una mica més palanganes i no tan enllustrats? Què passaria si els nostres electes no fossin “tan estirats”, que deia l’àvia Neus? Una mica més desinhibits, com aquell cardenal Angelo Giuseppe Roncalli, que, ja papa Joan XXIII, s’escapava del Vaticà amb un cinquecento? Quantes vegades Aragonès i Sánchez es trobaran i no podran aprofitar per fer un apart? Quant trigaran a carrar agendes els seus gabinets? No posar-se al telèfon, com no se li posava al president Torra, feia pena i ràbia. Que hagin coincidit dues vegades unes hores, i que no hagin pogut dominar els temps, i estiguin pendents de si es podran trobar al setembre simplement fa riure. I caguera. Fa caguera.