Grècia i Catalunya

El sistema de partits és obsolet. En una era democràtica europea en la qual a Catalunya i també a Espanya ja no es vota només les esquerres i les dretes pel fet de ser esquerres o dretes sinó pels seus valors, projectes i honestedat respecte d’aquests valors i projectes, els partits polítics d’abast nacional han perdut fuel perquè no s’han sabut adaptar a la nova situació i, d’altra banda, està demostrat que no són capaços de tenir en compte tot el país detalladament i que són bressol de corrupció indistintament del color polític. Un sistema descentralitzat i desjerarquitzat, a l’estil del de les póleis gregues, fóra desitjable avui. Avui, sobretot, que per a Catalunya s’aproxima una petita revolució constitucional com és la d’edificar un país independent (un “nou” país en termes internacionals).

Perquè el Procés no s’ha mort sinó que hi ha hagut, com tots sabem, impediments de força major que l’han interromput. El nou Procés, amb embranzida renovada, toparà amb tots els estaments de poder de l’estat espanyol. Aquesta vegada, però, ja no hi haurà l’excusa de l’“interès general d’Espanya” per escapçar-lo, per tal com els líders catalans no seran tan babaus de repetir el mateix procediment que van seguir en primera instància i que consisteix a trencar amb la legalitat espanyola sense tenir l’acomboiament i el suport de part de la comunitat internacional i de les Nacions Unides. Aquest segon intent d’emancipació, més madur i ponderat, al més segur, si els líders que el menin realment tenen ganes d’avançar, serà dut a terme en consens internacional independentment de l’opinió de Madrid. Tornant al que deia de les póleis: no vull pas dir que Barcelona no hagi de ser capital de res, sinó que vull dir que es pot i fóra d’interès d’avançar no solament en independència política sinó també, a part d’en justícia social, en qualitat democràtica i perfeccionar la democràcia de Catalunya perquè vagi més directa al ciutadà, perquè sigui més territorialment inclusiva i eviti vicis adquirits per la present democràcia en què la ciutat de Barcelona s’ho menja tot, també en l’aspecte de l’imaginari col·lectiu, de la manera de fer les coses. Jo aposto per una Catalunya federal, que incorpori grans regions del territori en igualtat de condicions en un Senat fet ex professo per a aquesta diversitat. Un Congrés que només representés els vots a partits nacionals, doncs, no tindria ja sentit.

Tinc coneixement ja des de l’inici del segle xxi, en què vaig entrar a fer Filosofia a la Universitat de Barcelona, que, en efecte, la democràcia grega deixava molt a desitjar. No dic que l’hàgim de seguir punt per punt. Però les póleis o ciutats-estat van significar un puntal d’estabilitat i en alguns casos també de progrés i, en qualsevol cas, avui per exemple simplificarien la burocràcia interminable que tots sofrim. Hi hauria les lleis federals i les lleis de les ciutats capitals de regió o vegueria o com es volgués anomenar aquesta realitat. Com als Estats Units.

Com es veu, res de desaforat. Cap desficaci. Només una cosa ens podria sortir malament just després de deslligar-nos de l’estat espanyol: les presses. Les presses no són bones conselleres i caldria un procés constituent com Déu mana, amb participació de tothom qui tingués alguna cosa a dir d’utilitat. Si algú es creu el conte de la vora del foc que amb poc més de la meitat de vots independentistes no es pot edificar una República catalana, erra el tret tant en el nivell formal (legal) com en el pràctic (social). Catalunya, en suma, serà el que voldrà ser. Encara que tinguem aliats, ningú no ens hi ajudarà definitivament excepte potser en el cas deplorable en què hi hagués una guerra contra nosaltres.

Tinguem calma i control dels nostres actes i dels nostres desitjos. Res més. Quan convingui, plantarem cara a crisis de debò com a país. El procés d’independència, però, no és cap crisi de país majúscula: és un motiu d’il·lusió per a immensitat de gent anònima i famosa, així com un exemple per a d’altres nacions que volen ser independents. No perdem el nord amb el soroll de sabres de Madrid ni tampoc amb els probables cants de sirena també de Madrid quan ja haguem començat a desconnectar. Això és el principi d’una bona amistat entre els pobles ibèrics. I és un país que es retroba amb ell mateix passats tres segles.