El cap de setmana passat, em va visitar un amic anglès que coneix la situació política catalana com si fos a casa seva. Va lamentar la falta de coordinació entre els partits independentistes i la persecució tan judicial com venjativa contra certs funcionaris catalans... Dit això, tot seguit va exclamar: “Però com a mínim no teniu el Brexit!” Efectivament (segons un article recent de la periodista veterana Polly Toynbee a The Guardian) aquest any, a causa del Brexit, la lliura esterlina caurà un 10% més contra el dòlar, el dèficit comercial ja és de 8,3% (el pitjor des de 1955), la desigualtat entre pobres i rics és el segon més gran dins la UE i el nivell de vida de la majoria de la població està en caiguda lliure, sobretot el dels més de 2 milions de britànics, molts d’ells amb feina, que han de recórrer als bancs d’aliments. A Catalunya, d’altra banda, el Brexit s’ha fet visible d’una altra manera: només cal mirar els programes dels grans festivals musicals de l’estiu. N’hi ha 37 arreu del país, i els únics músics britànics que hi trobareu –i no són gaires i per a més inri un d’ells és Sting– són noms consagrats: Duran Duran, Simple Minds, Texas... Però cap dels múltiples grups britànics més recents i innovadors no hi són, perquè aquests ja no es poden permetre les despeses post Brexit per fer concerts a l’estranger: visats, possibles multes, llistats oficials del seu equipament tècnic, etc. Per això, més de mil músics ja han donat suport a una campanya (#LetTheMusicMove) per reduir els dispendis i la burocràcia a l’hora de fer gires per Europa. Al cap i a la fi, com Elton John va advertir l’any passat, la indústria musical del RU abans portava uns 130.000.000.000 d’euros al país, cada any. Sense el Brexit, doncs, els bancs d’aliments segurament serien superflus a Anglaterra, i a Catalunya, si més no, se sentiria una varietat encara més gran de sons al llarg de l’estiu.