A les seves memòries magnífiques, Gaziel parla de quan era estudiant a Madrid (cap al 1909) i visitava el Congrés dels Diputats amb una certa freqüència. Admirava la manera en què aquesta institució havia sobreviscut “contratemps, eclipsis i vicissituds gravíssims”. Però, va afegir: “en treia la impressió… que el Parlament no ho era pas tot a Espanya, per bé que en fos, aparentment, dintre el mecanisme polític estatal, la peça mestra. Hi havia moltes altres rodes que no es veien ni feien soroll, i en el fons tenien una importància enorme. I algunes d’aquestes rodes ocultes no rodaven com calia...”. Es referia a elements incontrolats –democràticament parlant– que anaven a la seva, com podrien ser el poder judicial, l’Església, la policia, l’exèrcit i la monarquia. Una prova que la situació no ha canviat gaire és que malgrat els indults als presos polítics catalans –una estratègia genial des del punt de vista de Madrid, que ha aconseguit que, un cop més, Europa pot fer veure que creu que Espanya és una democràcia com cal, tot obviant el Catalangate, l’assetjament judicial a més de 300 catalans i l’ús de periodistes seriosos per dir mentides sobre Catalunya– malgrat tot això, dèiem, la fiscal general de l’Estat, que acaba de renunciar al càrrec per motius de salut, estava en contra dels indults: volia venjança al preu que fos. Igual que el Tribunal Suprem, que volia que els indultats, ja alliberats, tornessin a la presó. I val la pena afegir que el nou fiscal, aparentment més progressiu, té la creu de 1ª classe de l’Orde de Sant Raimon de Penyafort, atorgada, en part, per l’arquebisbe de Toledo i el president del Tribunal Suprem, a més de la creu del mèrit de la Guàrdia Civil. O sigui, les rodes invisibles descrites per Gaziel fa 113 anys encara roden, cosa que, segons ell va dir aleshores, tard o d’hora farà que l’Estat espanyol “se n’anirà en orri”. Tant de bo.