Llei Marcial

Si aneu a picar alguna cosa us trobareu que, tant per servir unes patates fregides com uns calamars a la romana o unes croquetes, us ho presenten tot embolicat en una mena de paper de diari. És un paper antigreix que evita que l’oli i el greix de la cocció gotegin a la safata on hi ha el menjar. El disseny més estès, que també pot ser personalitzat o tenir alguna mostra, és el que reprodueix les planes d’algun diari antic. Ara que el paper recula al quiosc es fa present a les taules i les barres. Aquest disseny periodístic ens recorda la doble vida que tenia el paper de diari, a banda de protegir el fregat, en la restauració. Un ús històric que he trobat llegint els Epigrames de Marcial, en la magnífica i per primera vegada íntegra versió catalana, editada per Adesiara, sense censura ni autocensures, en traducció del llatinista Jaume Juan Castelló. Deia aquest escriptor nascut a Bílbilis fa 2.000 anys (al terme de l’actual Calataiud), a la Hispània Citerior, que tenia per capital Tàrraco: “Perquè no manqui ni abrigall als verats ni embolcall a les olives, perquè l’arna ronyosa no hagi de témer morir-se penosament de fam, malmeteu, muses, els papirs nilíacs.”

Els epigrames que esculpien a la pedra havien de ser curts, com tuits, i sovint tenien la mateixa mala llet i “vocabulari poc formal i fins i tot groller o poc pudorós”. L’epigrama que no encaixa del tot en cap gènere, i que va tenir en Catul insigne practicant, agafa tota la força en un Marcial desfermat que amplia objectius. Hipocresia, adulació, l’arrogància dels acomplexats o la sòrdida submissió davant del poderós, grandeses i misèries de personatges humils o importants. Com les que recullen les etiquetes per acompanyar els regals que es feien durant les Saturnals. De mostra, la d’un Orinal de test: “Mentre farts de fer petar els dits, em reclamen i no arriba el servent, ai, quants cops el matalàs ha esdevingut el meu rival.” Aquesta llei Marcial dicta sentències que riu-te’n tu dels tribunals i de la prèvia.