L’art que no canvia el món

Arran de l’apu­nya­la­ment de Sal­man Rush­die a Nova York, el PEN Català ha recu­pe­rat el dis­curs “El valor de la paraula” , que l’escrip­tor angloindi va lle­gir el 2004 a Bar­ce­lona i en el qual rao­nava que la lli­ber­tat d’expressió no és pre­ci­sa­ment “atrac­tiva”, si defen­sar-la com­porta, com en el seu cas, assu­mir que la teva vida estarà sem­pre amenaçada. En el seu par­la­ment, Rush­die va recor­dar l’assas­si­nat de l’escrip­tor algerià Tahar Dja­out: anava cap a la feina i, en una can­to­nada, un home que venia cigar­re­tes al car­rer i a qui aca­ba­ven de donar una pis­tola i deu dòlars per matar-lo, li va enge­gar un tret. N’hi ha prou amb deu dòlars per con­ver­tir-te en màrtir, però en calen molts menys perquè escri­guis el que creus que has d’escriure, encara que només et lle­gei­xin els que no t’enten­dran. A vega­des, no te’n donen ni cinc, perquè no té cap importància, el que fas. Ja ho havia dit Auden: l’art no fa que passi res, no té cap mena d’influència sobre el món. Per­tany a l’esfera dels impos­si­bles i de l’inútil, pot­ser per això cada vegada és més valuós. Excepte que a vega­des hi ha qui mata per una novel·la, o per la recom­pensa de pas­sar a la història per alguna cosa, com ara tirar-se al coll d’un home vell que encara escriu. Havia lle­git el lli­bre de Rush­die, el noi que el va ata­car diven­dres i que encara no havia nas­cut quan, fa més de trenta anys, van ins­ti­tuir la fàtua que el con­dem­nava a morir? “La lluita per la lli­ber­tat d’expressió comença quan et dema­nen defen­sar una cosa que no t’agrada”, deia Rush­die en el seu dis­curs. I acaba quan et paguen per fer veure que no té res a veure amb tu.